Traductor

dissabte, 23 de juny de 2018

Dòlmens a Valls de Valira II

De nou per l'Alt Urgell, ens allotjarem aquest cap de setmana a un preciós i petit poblet que es diu Estamariu, a uns 10 quilòmetres de La Seu d'Urgell. L'estada en aquest poble no va ser casual, ens interessava per la proximitat al poble de Bescaran que es troba un xic més al nord, nucli que consta de, com a mínim i que nosaltres sapiguem, de tres sepulcres.

El primer que vam visitar, el dolmen de La Cabana del Moro del Coll Jovell (tot i que la Generalitat el té inventariat com a Juvell), que és el que es troba més allunyat direcció nord. Per arribar-hi, sortim d'Estamariu per la carretera direcció Bescaran, que es troba a uns 5 quilòmetres, però no entrem al nucli. La carretera el voreja passant primer per un maco salt d'aigua, del que no hem trobat el nom, que quedarà a la nostra esquerra, i el preciós campanar de Sant Martí de Bescaran, al poc a la nostra dreta. A uns 250 metres de seguir per la carretera asfaltada, tenint com a punt de referència el campanar i després d'un revolt a l'esquerra, veurem una pista sorrenca en bon estat que surt tot fent un gir prou pronuciat a la nostra dreta. La prenem, tot seguint-la 1.9 quilòmetres, on ens trobarem un desviament a l'esquerra. Per aquí, seguim 3.2 quilòmetres, punt on trobarem un camí no permès per a vehicles (que no siguin "els forestals") a la nostra dreta, amb una àmplia zona per a aparcar el cotxe.

A peu, ens endinsem pel preciós camí, tot creuant boscos i prats, fent pujada. El seguirem, i prop de 1.7 quilòmetres, toparem amb un prat pel bestiar amb un abeurador a la dreta del camí, que segueix tot recte. Aquí deixem la bonica pista i ens enfilem al turó de la dreta, que és de fàcil caminar tot i que al principi és prou costerut. A la seva part alta i facilment visible, trobarem la cambra pirinenca de la Cabana del Moro del Coll Jovell.



És, com molts megàlits de la zona, de tipologia cambra pirinenca, una cambra sepulcral sense passadís d'accés, on  s'hi encabien els difunts a través d'una obertura en un dels seus costats tot movent una llosa, que, un cop "llençat" el cos sense vida, era reposicionada tancant completament el sepulcre. Es conserven clares restes de túmul, d'uns deu metres de diàmetre. Com es veu a la fotografia, la llosa de coberta resta trencada i desplaçada del seu lloc original.

Del dolmen, tot i que és de fàcil accés, no hem pogut trobar gaire informació, només ens consta l'excavació efectuada per la mestra de Bescaran, en la que sembla ser que aparegueren restes òssies i lítiques.

Tot i que creiem que resta sense excavació oficial, la Generalitat el cataloga com a cista i el col·loca dins l'espai temporal de finals del Neolític, vers el 2500. Nosaltres creiem en la possibilitat de que sigui Calcolític, cap el 2200, més que res per la tipologia del sepulcre, que al nostre parer és una cambra pirinenca, però bé, en aquestes eres de transició entre una edat i l'altra... Mai se sap. S'aclariran els dubtes quan algun arqueòleg l'excavi i el passi per C14, si és que queda quelcom conservat.

El següent que visitarem és el dolmen de La Llosa. Aquest és ben fàcil de trobar, tot agafant el cotxe i refent el camí que hem pres abans uns 2 quilòmetres, on hi ha una pista a l'esquerra, de nou amb una tanca. A peu seguim per ella fins a trobar una casa, que ens va semblar abandonada, i al seu costat, al lateral d'un camp per a conrear, veurem a distància el reconstruït sepulcre de La Llosa.



Del megàlit, hi ha molta  informació ja que ha estat excavat i reconstruït en tres etapes, sota la direcció de Gerard Remolins i Sara Ubach, sent l'última excavació i reconstrucció final l'any 2017.

Es tracta d'un estrany megàlit de les terres pirinenques, ja que a l'excavació del 2016 varen trobar restes evidents d'un corredor d'accés a la cambra funerària, fet del tot inusual als Pirineus. De fet, és l'únic que es coneix amb aquesta estructura a la zona. Segons Gerard Remolins, el corredor d'accés a la cambra funerària devia de ser baix i curt, només podent accedir a ella de genolls.

A banda del corredor, també s'hi varen localitzar diverses restes arqueològiques: Nombrosos estris ceràmics i de bronze, anells, anelles, arrecades i altres estris d'ornamenta personal de finals del Calcolític. Aquestes troballes atorgan una nova datació al sepulcre, que inicialment es creia Neolític (2500 a.C.), posicionant-lo vers el 1800 a.C., a finals de l'era Calcolítica - principis de l'edat del Bronze.

I l'últim que vam veure, fou el de la Cabana del Moro de Bescaran, al que arribarem fàcilment i amb el cotxe, tot seguint la pista fins a arribar on fa estona hem girat a l'esquerra per anar a veure el primer megàlit del dia. Ara, però, seguim la pista vers la part que no hem fet, tot girant de nou a l'esquerra, per aquí seguirem 1.8 quilòmetres, on trobarem una pista un xic més atrotinada, però amb un estat suficientment bo com per anar amb el cotxe. Prop dels 1.2 quilòmetres, petarem a un prat de reduïdes dimensions, on, a la seva part final a la dreta de la pista, veurem el rètol indicatiu del sepulcre.



És força maca aquesta cambra pirinenca, resta en un bon estat encara ensorrada en el seu túmul d'11 metres de diàmetre i una alçada conservada prou significativa, és més que evident. El cròmlec és encara visible en algunes zones. 

De la cambra, no es documenten dimensions, però in situ, em va semblar que la llosa de coberta havia cedit un pel cap enrere.



La primera menció del sepulcre fou l'any 1893 per Lluís Maria Vidal, però desconeixem les accions efectuades pel bon home. Anys més tard, concretament el 1916, Serra Vilaró l'excavà, tot i que segons es documenta, l'excavació va ser molt lleugera, ja que el megàlit havia estat remogut pels capellans de la contrada. De fet, segons el mossèn, a l'exterior de la cambra i en superfície, es va trobar un seguit d'ossos i testos.

Tot i això, en Serra Vilaró va recuperar diversitat de restes arqueològiques (diposatiades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona). Entre elles: nombrosos fragments ceràmics de 12 vasos amb formes carenades, 2 d'ells amb nansa d'apèndix de botó de la terrera, 3 làmines de sílex, 3 anelles de bronze de secció circular, 2 de secció quadrada, també de bronze, 43 denes discoïdals d'esteatita, 1 lloseta d'esquist, fragments d'os polimentat i restes craneals de 4 individus.

La troballa de les restes dels dos vasos d'apèndix de botó, junt amb les anelles de bronze ens afirmen l'ús del sepulcre a l'Edat del Bronze, amb reutilització de la cambra funerària fins a inicis de l'Edat del Ferro (1800- 800 a.C.), tot i que l'era constructiva d'aquest estil de tomba podria ser datada al Calcolític, entre el 2200 i el 1800 a.C. A falta de C14, tot són hipòtesis.

D'altra banda, Carlos Garrido al seu llibre "Arqueología de Cataluña y Baleares" documenta unes dimensions tumulars d'un màxim de 13.5 metres, sent l'obra el·líptica. També dona dimensions aproximades de la cambra i les seves lloses, de les que destaca la coberta, que segons ell amida 3.5 metres de longitud màxima, i abarca uns 8 m². La cambra funerària amida interiorment uns 5 m², estança tancada per unes lloses que oscil·len entre els 0.30 i els 0.50 metres de gruix.

Com a troballes, descriu el trobat per Serra Vilaró i afegeix més de 200 peces dentàries, 14 de les quals infantils.

Carlos Garrido no ho dubta i el col·loca temporalment a l'era calcolítica, sent el seu ús més freqüent a l'edat del Bronze.

Comencem la tornada, amb la intenció d'anar a La Seu a visitar el meu cosí... Pla que no va sortir bé, ja que quan érem gairebé arribant a la N-260 vam punxar i es va truncar el que quedava de dia.



Coordenades:

Cabana del Moro del Coll Jovell: UTM(ETRS89): 31T, 381746, 4695703
La Llosa: UTM(ETRS89): 31T, 381177, 4694877
Cabana del Moro de Bescaran: UTM(ETRS89): 31T, 381409, 4693083

dilluns, 21 de maig de 2018

Dolmens a Ribera d'Urgellet II, Peramola i Clariana de Cardener II

Últim dia del cap de setmana llarg per l'Alt Urgell. Avui acabarem de visitar alguns sepulcres que ens mancaven de la zona de Montan de Tost i emprendrem la tornada cap el Vallès.

Fem el mateix camí, que vam seguir per a fer la ruta d'abans d'ahir, tot pujant a la plana del massís, on avui veurem tres sepulcres. El primer, el trobarem tot seguint la LV-4001 i girant a l'esquerra direcció Espalagueró, poc abans d'arribar a Montan de Tost. Just on hi ha una bàscula de gran pesatge, per aquesta carretera asfaltada, que després del nucli deixa de ser-ho, seguirem quasi 1.9 quilòmetres per ella arribant a una zona desboscada on hi ha un camí sorrenc que creua pel que anem. Aquí aturarem el cotxe, i a peu anirem vers el camí que creua a la banda esquerra, tal i com hem arribat. El seguirem uns 60 metres evitant trepitjar el camp conreat que hi ha. Aquí, quan s'acaba el camp conreat de la nostra esquerra, ens endinsarem al bosc, trobant a uns 17 metres del camí i sobre d'un evident túmul, el dolmen de la Roca Foradada del Serrat de Trutxeu.



La secció d'arqueologia de la Generalitat de Catalunya, basant-se als estudis de Serra Vilaró del 1927, Rosó Vilardell del 1982, i J.Campillo i A. Villaró del 1992, documenta una cambra pirinenca amb restes d'un túmul de 8 metres de diàmetre, essent aquest totalment circular.

També documenta que, no sé quin dels arqueòlegs citats o potser més d'un, van trobar a la seva excavació 4 fragments ceràmics de vora de vas, 3 peces òssies ornamentals perforades, 2 canutets de bronze, 1 plaqueta del mateix material i 3 punxons de bronze de secció quadrada. A falta de C-14 i segons les troballes documentades, la Generalitat li atorga un ampli ventall datatiu, que va des del Neolític final a l'edat del Bronze, vers el 2500 i el 650 a.C.

Després de la visita i estar xerrant una estona amb un habitant de la contrada, anem a pel segon del dia, amb un tarter més que evident, visitem el sepulcre del Tarter del Serrat dels Quadrats.

Per arribar-hi, seguirem 900 metres per la pista sorrenca per la que hem vingut en la mateixa direcció. Allà toparem amb un camí que creua on deixem el cotxe, i a peu emprendrem la marxa vers la nostra dreta uns 270 metres. Si ens hi fixem, quan anem pel caminoi ja veurem el tarter, un xic a la dreta de la pista.


El nom de tarter del Serrat dels Quadrats li va que ni pintat... A la foto no es veu (per la impossibilitat de fer una foto decent de tota l'estructura), però el túmul és molt però molt evident, de fet, de lluny, és l'únic que veus, el megàlit queda gairebé ensorrat.

Clarament, es tracta d'una cista megalítica a la que li manca la coberta. Segons la Generalitat, el dibuix que en el seu dia va fer Rosó Vilardell és diferent a l'estat actual, concretament a la seva llosa transversal de més al sud. Conserva un túmul de 10 metres de diàmetre, sent aquest prou circular.

El servei d'arqueologia de la Generalitat documenta a les seves excavacions efectuades a les campanyes que hem citat abans, fragments ceràmics, alguns d'ells amb decoració campaniforme, 1 punta de sageta en sílex blanc, 1 cristall piramidal de quars, 1 cristall de selenita, 1  fragment de braçalet o anella de bronze, diverses denes de serpentina, esteatita i calcària, i 1 columbel·la.

De nou en marxa i a peu, anem a visitar les restes d'una altra cista, la del Serrat del Vent. Tot seguint el camí, a uns 470 metres girem a l'esquerra endinsant-nos al bosc per una clariana que hi ha. Aquesta dona accés a un espai sense arbrat de grans dimensions, pel que buscarem la cista del Tarter del Serrat del Vent, a uns 65 metres de la desdibuixada pista.

Crec, i com dic sempre, sense ser arqueòleg, que les pedres de l'obra tumular les han aprofitat per a fer la separació... No sé si de propietats, de camps conreables o del que fos, però em sembla prou clar. La zona en la que aniria la pròpiament dita cambra funerària resta enclotada, típica escena de sepultures violades o enrunades.


Cista de la qual només es conserven dues lloses i, com jo he dit abans, el servei d'arqueologia de la Generalitat ho confirma. Les pedres de l'obra tumular van ser utilitzades per a fer aquest mur per separar... No sé ben be qué, tot i això quan ells el van visitar encara restaven restes de l'obra, de la qual es documenta un radi d'entre 2.0 i 3.5 metres. Quan el visità Serra Vilaró, encara restava tota l'obra tumular.

Tornem al cotxe i emprenem el retorn a casa tot anant per la C-14 i a l'àrea de descans on es troba La Caixa del moro del Coll del Pauet, girem a la dreta a la "rotonda" que hi ha, travessant l'embassament per sobre un pont, tot seguint les indicacions cap a Nuncarga, Aguilar i la Clua. Poc després de creuar el pont, a més o menys a 1.1 quilòmetres de la rotonda per la que hem girat, girem a la dreta per una carretera que desemboca a la que anem; per aquesta fem uns 700 metres, trobant una pista sorrenca que surt a la dreta. Per ella, seguim uns 150 metres, fins trobar un entaulat per a assecar la palla. Allà deixem el cotxe i a peu seguim el camí, que gira pronunciadament a l'esquerra... A uns 150 metres s'acaba el caminoi, en un bosquet molt brut de sotabosc i pendent pronunciada i un camp conreat a l'esquerra. Bé, doncs el dolmen del Pla de la Nuncarga es troba uns metres més enllà, com si seguíssim el caminoi en línia recta.


Segons documenta en Josep Castany i Llussà a la seva tesi doctoral, aquest sepulcre fou localitzat a les terres conreades avui dia que hi ha just al darrere del megàlit pel seu propietari, el sr. Miquel Bach Porredon, l'any 1991 quan llaurava el camp amb el tractor. N'informà a Francesc Riart (responsable del museu arqueològic local), que va documentar-lo gràficament i fotogràfica, i es va desmuntar i van guardar les lloses a un lloc adequat per a la seva conservació, amb vistes d'una reconstrucció posterior.

Aquesta reconstrucció va ser efectuada el 21 d'abril del 2018 per l’empresa ReGiraRocs, especialitzada en la recerca, conservació i difusió del patrimoni cultural i natural dels Pirineus, dirigida per Gerard Remolins. L'estructura del megàlit va ser construïda com era originalment, tot seguint els arxius gràfics i fotogràfics que es van fer abans del seu desmuntatge el 1991. 

La cista megalítica és un sepulcre d'era neolítica. A aquesta en qüestió, la col·loquen a l'era dels sepulcres de fossa, a finals del V mil·leni a.C., ja que segons documentació de ReGiraRocs, el sepulcre en qüestió era excavat a terra i acollia les restes de diversos inhumats (dos homes de 25-30 anys i una dona de 18-23), amb els seus aixovars, útils de sílex i restes de fauna. D'aquí, i segons ells, la seva datació tan antiga. Ja que després d'aquesta era, varen construir-se per ús individual (doble o triple molt puntualment), i ja no s'excavava una fossa amb anterioritat. A falta de confirmació per C-14, ells aposten per aquesta conclusió. Es documenta una llargada de la cambra de 1.64 metres, per 1.20 metres d'amplada.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, que també es basa a l'estudi de Josep Castany, documenta un sepulcre rectangular, tipus cista, en el que manca la llosa de coberta. Amb unes dimensions de 1.60 metres de llarg, 1.08  d'ample i 1.08 metres de profunditat.

Segons ells, es van recuperar restes òssies de tres individus, 1 petit bol de ceràmica sencer, 2 fragments de ceràmica a mà informes, 1 burí de sílex i 5 denes discoïdals de petxina. Pel que fa a la datació, ells el col·loquen vers el 3500 a.C. Per tant, com a mínim, 500 anys després de la datació atorgada per ReGiraRocs.

Vist el reconstruït sepulcre, tornem a la C-14 i continuem fent camí per ella 1.4 quilòmetres, on girem a la nostra dreta prenent la C-26 direcció Solsona. Travessem aquest nucli i, als afores, la carretera passa a dir-se C-55. Poc després del quilòmetre 74 de la carretera, veiem un desviament a la dreta direcció Solé de Joval, Colilles i General. Per aquí anirem sense desviar-nos per cap sortida (és l'antiga carretera abans de que construïssin el túnel, després surts de nou a la C-55). Als 1.1 quiòmetres d'anar per aquesta antiga carretera, veiem un camí sorrenc a la dreta, aquí aturem el cotxe. A peu, ens endinsem pel camí i el seguim uns 210 metres, on veiem a la nostra dreta el dolmen de La Guàrdia.


Clar sepulcre amb un túmul prou contundent i amb fort pendent, integrat a la natura, però fàcilment reconeixible in situ, amb tres lloses, clarament treballades, tot i que la de més a l'esquerra no n'estic tan segur, podria ser un aflorament rocós natural, tot i que la cara vista resta prou aplanada. No vaig estar-m'hi gaire estona, que la Cristina i els nens m'esperaven, i m'havia embolicat pel mig del bosc per anar... Per tornar, vaig fer-ho pel camí, autoinsultant-me.

Del megàlit no tenim informació, però ja estem movent fils per trobar quelcom si és que n'hi ha. Si localitzem alguna cosa, ja actualitzarem l'entrada.

I ja tenim informació, a dia 12-7-2018 sabem que, segons Serra Vilaró, el túmul fa 8 metres de diàmetre, tot i que l'estat és bastant precari (ja en aquella època, 1923). De la cambra mortuòria documenta les dimensions de les tres lloses existents, que ronden els 1.50 metres d'alçada. A algun lloc hem trobat que el cataloguen com a cista megalítica.

Quan ell el va visitar, encara restaven dues lloses en peu i l'altra que documenta havia estat recentment arrencada, veient-se amb facilitat el negatiu.

Pel que fa a la seva excavació, diu que excavaren 25-30 centímetres apareguen tot un seguit de troballes, tals i com: 1 anell de bronze, 1 botó de coure, diversos fragments de vasos ceràmics rogencs, i restes molt esmicolades d'ossos humans.


Coordenades:

Roca Foradada del Serrat de Trutxeu: UTM(ETRS89): 31T, 366736, 4678215
Tarter del Serrat dels Quadrats: UTM(ETRS89): 31T, 366311, 4679098
Cista del Tarter del Serrat del Vent: UTM(ETRS89): 31T, 365901, 4679264
Pla de Nuncarga del Salvestró: UTM(ETRS89): 31T, 358763, 4655774
La Guàrdia: UTM(ETRS89): 31T, 383772, 4645516

dissabte, 19 de maig de 2018

Dòlmens a La Vansa i Fórnols I, i Ribera d'Urgellet I

Cap de setmana llarg a terres alt urgellenques, on aprofitem el casori del meu cosí per anar a visitar dòlmens i gaudir de la natura tant abrupta a aquesta zona de Catalunya.

La primera visita megalítica, de fet, totes les d'avui, les farem vers els voltants de Montan de Tost o Montant de Tost... Ho hem trobat escrit de les dues maneres. Per arribar-hi, partim de La Seu, a la rotonda que hi ha, en la que et pots desviar cap a Andorra per la N-145. De fet, nosaltres érem allotjats a Anserall, un petit nucli que hi ha tirant cap al país dels Pirineus, a tres quilòmetres de La Seu.

D'aquesta rotonda, virem a la nostra dreta venint d'Anserall, prenent la N-260 fins a Adrall. Just passat el nucli, trobarem una rotonda en la que sortirem per la segona, fent camí per la C-14 tot passant Hostalets de Tost i seguint tot rectes per la carretera fins veure el desviament a l'esquerra cap la LV-4001, direcció Montan de Tost, Sorribes i Ossera, a 17 quilòmetres justos de la rotonda de La Seu.

Per aquí ens desviem, seguint la carretera que, a poca distància, comença a fer un seguit de ziga-zagues i que ens portarà a la part alta del massís, on passarem el dia. Aquí es troba el nucli de Montan de Tost, que deixarem a la nostra dreta i seguirem tot rectes per la LV-4001. Hi ha un punt on la carretera es torna pista en molt bon estat durant 5 quilòmetres, els farem, i, poc abans de tornar a ser asfaltada, aturarem el cotxe i pujarem a peu al turó de la nostra dreta tal i com veníem. Tot caminant per l'emboscat i al cim del turó, toparem amb un corriol que seguint-lo vers la nostra esquerra ens portarà al sepulcre.

També s'hi pot anar, i molt més ràpid, segons el "maps", per Castellar de Tost, però desconeixem l'estat del camí... Preferim donar la volta i anar per asfaltat.

Aquí tenim el dolmen de Coll d'Arnat.



Cambra pirinenca prou espectacular amb un túmul definit de 9.5 metres de diàmetre. Les grans lloses, per dir-ho d'alguna manera, que es veuen arrepenjades sobre la clara paret lateral de la cambra funerària són les de capçalera. Els rocs de l'altre costat ja es documenten desapareguts d'antic. Segons un dibuix de Rosó Vilardell i Pascual, conservava la capçalera que exercia de tancament al Nord de la cambra, avui en dia, aquesta també resta desapareguda.

Serra i Vilaró l'excavà l'any 1917, donant a llum 5 fragments ceràmics, 1 dena de collaret en pedra, 1 punta de sageta amb aletes i peduncle de sílex, i un punxó de bronze de secció quadrada. Tot i això, sembla ser que la cambra mortuòria encara no ha estat totalment excavada.

Segons l'inventari arqueològic de la Generalitat, aquest megàlit fou bastit vers el Neolític Final i reutilitzat fins al Bronze, entre el 2500 i el 650 a.C.

De nou en marxa, ens dirigim al Tarter de Cataplà. Per arribar a aquest és ben fàcil: Només hem de tornar pel camí fet 3.4 quilòmetres; allà veurem un camí que surt vers la nostra dreta, que emprendrem tot fent uns 670 metres, on toparem amb un extens camp de conreu just davant. Aquí aturem el cotxe, i a peu, emprenem una pista que surt desdibuixada en direcció contrària a la pista per la que anem, la seguirem uns 90 metres passant un desviament a la dreta. Just quan la desdibuixada pista vira vers la nostra dreta, per tornar a la pista més automobilitzada que hem fet, veurem les restes del megàlit a escassos 4 metres.


Cista megalítica amb túmul de 6.5 metres de diàmetre, de la que només queda una llosa. A destacar que quan Serra Vilaró el va visitar i estudiar, les parets de la cambra restaven in situ, mancant només la llosa de coberta.

Segons el servei d'arqueologia de la Generalitat, Serra Vilaró, va trobar a l'excavació del 1917: Un vas carenat d'apèndix de botó, diversos fragments de vasos decorats, 2 denes de collaret de càrdium i 1 punxó de bronze, també de secció quadrada i base truncada. Aquest servei el data, igual que l'anterior sepulcre, entre el 2500 i el 650 a.C.

Rosó Vilardell l'excavà de nou el 1979, acció de la qual no tenim els resultats.

De nou en marxa, ens dirigim a l'estructura funerària del Cucut. No sé si és un dolmen o exactament qué és, l'únic que sí sé és que d'antic va patir modificacions estructurals per encabir-hi una cabana.

Per arribar-hi, prenem de nou el cotxe i seguim per la pista vora els 350 metres, lloc on es bifurca el camí i deixem el cotxe. Seguirem a peu pel camí de l'esquerra, seguint-lo uns 270 metres (a la part final el camí està molt més desdibuixat). Trobarem l'estructura funerària al costat d'un arbre.



D'aquest no hem trobat gaire informació, només que el daten vers el Neolític final, amb reutilització fins al bronze. Degut a la manca d'informació sobre la possible estructura funerària, creiem que no ha estat mai excavada, o bé, que si que ho ha estat, amb resultats negatius, cosa probable degut al seu reutilitzament com a cabana.

Anem a per un altre... A aquesta zona n'hi ha uns quants, nosaltres no els veurem tots... Anant amb els nens és complicat. Ens dirigim al sepulcre del Tarter del Clot de les Basses I o del Coll de la Bernadella I.

Per arribar-hi, desfem el camí i tornem a la LV-4001. En arribar a ella, l'emprenem a la nostra dreta seguint-la 3.4 quilòmetres, lloc on veurem una edificació a l'esquerra de la carretera. Allà aturem el cotxe.

A peu, voregem la casa pel camí que hi ha i continuem uns 460 metres, on trobem una nova pista que s'enfila a la nostra dreta. Seguim per aquesta uns 60 metres més i veurem el sepulcre a 4 metres a l'esquerra d'aquesta última pista.



Es tracta d'una cista que conserva un túmul de 7.4 metres de diàmetre, amb una cambra funerària en la que manca la llosa de coberta. Tenim constància de que fou excavada per primer cop el 1978, pel que creiem que possiblement fou Rosó Vilardell. Segons la Generalitat, a la seva excavació no es va recuperar cap resta.

Pel que fa a la seva datació, és idèntica a la dels seus companys, d'entre el 2500 i el 650 a.C.

Per acabar el dia anem a visitar el proper sepulcre del Clot de les Basses II o Coll de la Bernadella II, aquest es troba a uns 90 metres del seu company. No es pot explicar com anar, es troba al bell mig del bosc... L'únic que podem dir és que el trobarem fent la distància indicada, tot anat pel mig del bosc en paral·lel a la pista per la que hem vingut, en direcció al cotxe.



Fotogènic megàlit que consta d'un túmul, no sabem si artificial, de 6 metres, i just davant seu hi ha, com es veu a la foto, un aflorament rocós. Sepulcre un xic diferent a la resta de la zona, excepte el de Coll d'Arnat. Es tracta, com el seu citat company, d'una cambra pirinenca... veiem a simple vista la manca de treball en el que serien les parets de la cambra mortuòria, però amb un lleuger aplanament. A la seva excavació no es va recuperar cap resta arqueològica.

Tot i la manca de troballes, el servei d'arqueologia de la Generalitat no dubta en datar-lo temporalment entre el Neolític final i l'edat del Bronze (2500 i el 650 a.C.).

Deixem la resta de sepulcres per a un altre dia, que tenim el casament d'aquí a una estona. A més, just després de visitar aquests megàlits, vam saber que aquests dos últims tenen un altre germà, que ja visitarem quan tinguem més informació de la seva ubicació.



Coordenades:

Coll d'Arnat: UTM(ETRS89): 31T, 368491, 4678984
Tarter del Cataplà: UTM(ETRS89): 31T, 368173, 4677419
El Cucut: UTM(ETRS89): 31T, 367820, 4677635
Tarter del Clot de les Basses I: UTM(ETRS89): 31T, 365873, 4677220
Tarter del Clot de les Basses II: UTM(ETRS89): 31T, 365830, 4677302

diumenge, 25 de febrer de 2018

Megàlits i inscultures al Bages

Nova entrada pel Bages; l'hem titulada així perquè vam ser a diversos pobles de la contrada: a Súria, Aguilar de Segarra i Sant Mateu de Bages. De fet, hi vam anar dos caps de setmana, però el primer no va ser tot fructífer al que estem avesats últimament, i vam decidir tornar el cap de setmana següent per a poder fer una entrada amb un xic de cara i ulls.

Arribem a Súria per la C-55 i desviant-nos per la C-1410z entrarem al nucli. Després de passar la plaça Sant Joan i l'estació d'autobusos, girem a l'esquerra pel pont que creua el Cardener. Al creuar-lo virem a l'esquerra per l'avinguda Cardener, i per ella seguirem fins trobar una nova rotonda, la que farem quasi sencera, sortint pel carrer de Pompeu Fabra, aquest amb cases a cada costat. Just prendre'l, veiem una bifurcació a la nostra dreta amb un fort pendent, per aquí ens endinsem Al poc, el carrer es torna pista, i passem un desviament que ens quedarà a la nostra dreta, que duu a les ruïnes de la torre de Salipota. Deixant de banda aquest desviament, seguim per la pista uns 2 quilòmetres des de l'inici.

Nosaltres vam aparcar en una corba a l'esquerra, on hi ha un ampli espai al costat de la pista. A partir d'aquí, a peu, no us puc dir res exacte perquè hi va pujar la Cris (m'acabaven d'operar), però és tot pujant a la dreta d'on vam aparcat, em va semblar veure algun corriol desdibuixat... La dona em diu que des de la corba anterior surt un camí ben definit i ample, que t'hi porta; es troba a poca distància d'on hem aparcat, a uns 50 metres, en línia recta. Ara, millor anar pel camí definit, es veu al google maps i tot, i on veurem fàcilment a l'esquerra d'ell, el paradolmen de la Font del Nasiet.


Tot i que a mi primera vista a mi em sembla un dolmen, la Cristina m'ha dit que en viu no és així, i cercant informació, he trobat que diversos autors el cataloguen com a balma sepulcral... o sigui paradolmen.

Fou descobert per Paulí López el 6 de Novembre de l'any 2009. El roc que li otorga la qualificació paradolmènica és el que veiem a la foto que faria de coberta del sepulcre. Les lloses laterals i davantera són afegides humanament. Segons hem pogut saber, li otorguen una cronologia calcolítica, vers el 1800 a.C.

La manca d'informació sobre el megàlit ens fa pensar que a dia d'avui no s'ha excavat.

Ara visitarem les maques inscultures dels Tres Tossals. Per a fer-ho prenem la C-1410z i creuem Súria en la mateixa direcció a la que hem arribat. Seguirem per aquesta carretera fins a trobar una rotonda, en la que sortirem per la primera, tot passant per sota de la C-55. Al poc de creuar-la, trobarem una nova rotonda per la que sortirem per la segona i última sortida, pel carrer de la masia de Can Sivila. Seguirem tot rectes, fins veure un camí que surt a la nostra dreta. Allà aturarem el cotxe al voral esquerra del "carrer".

A peu, emprenem la caminada que ens portarà a les inscultures tot seguint un corriol un xic costerut que ens quedarà a l'esquerra, just al costat del cotxe. A l'estona, veurem a mà esquerra un costerut corriol més petit que és el que ens durà directament a les inscultures, just abans d'un penya-segat. Com sempre dic, a la muntanya s'hi ha d'anar per coordenades... Allò del tercer abre a la dreta no funciona.


Segons diu la Cristina, és complicat fer-li una foto on es vegi l'extensió de la inscultura amb les seves diferents parts, i a sobre el sol no acompanyava. Hem decidit posar una foto de lluny del roc i afegir un esquema del gravat.

Calc fet per GESEART

El gravat fou descobert per Josep Rodríguez, veí de Súria, l'any 1982. Però no fou fins el 5 de gener de l'any 2000 que el GESEART va fer un calc de les inscultures per poder admirar en dues dimensions l'obra d'art prehistòrica. Aquest calc té unes dimensions de 2.80 metres de llarg per 1.40 metres d'ample.

Segons la Generalitat, el gravat dels Tres Tossals consta d'un garbuix de línies que uneixen tres cassoletes (una d'elles de secció més aviat rectangular) i que acaba en una espècie de gravat en forma d'espina de peix.


La cronologia que li donen és des del Neolític final al Bronze inicial.

Bé, seguim la ruta fixada tot anant a la roca foradada de Cal Damià, element indubtablement prehistòric, encara que ben bé  no se sap la funcionalitat... És exacta a la roca forada de Can Gol, a la Roca del Vallès, i la del Turó del Tàbac, a Vallromanes.

Per arribar a aquesta magnífica roca foradada, tornem a la C-55 direcció Manresa, i just passar Sant Joan de Vilatorrada, trobem una rotonda en la que sortim per la primera, prenent la C-25. De l'Eix, sortim per la sortida 110, que ens pocs metres desemboca a la N-141b, la que prenem a la nostra esquerra, direcció Sant Pere Sallavinera, passant per sota la C-25. Als 50 metres, girem, aquest cop a la dreta, tot prenent la BV-1033, i als 260 metres i abans d'entrar al nucli, girem a la dreta de nou... Seguim la carretera, que es torna en una boníssima pista, fins que als 1.5 quilòmetres veiem un camí a la nostra esquerra, que prenem fent un molt pronunciat gir. Als 190 metres, aturem el cotxe al voral del camí. El roc foradat es troba a la dreta d'aquest tal i com hem arribat, just sota d'ell.


Molts autors determinen aquestes coves com a sepulcrals, reutilitzades a diverses èpoques fins a dia d'avui. Per això l'incloem al blog.

Aquesta és coneguda popularment com "la roca del forn", pel que ja se li estima una utilització d'aquest estil, de fet, la gent de la zona assegura que els "moros" la feien servir per coure el pa.

El roc en si mesura uns 4 metres d'alçada, i l'entrada a la cavitat es troba a 2 metres del sòl (massa alçada per la porta d'accés a un forn, no?). La cavitat, que jo crec que al seu inici devia ser un sepulcre, mesura 0.60 metres d'alçada, 1.30 metres d'ample i 1.20 de fondària.

Continuem la ruta visitant un nou paradolmen, el del Cau de la Guineu. Per arribar-nos-hi, tornem a la N-141b per la BV-1033, tal i com hem arribat, però aquest cop seguim la nacional vers la dreta. Passem per sota la C-25 un parell de vegades, i seguim rectes fins a topar amb una rotonda en la que prenem la segona sortida, direcció Aguilar de Segarra i Fonollosa, que passa de nou per sota l'Eix. Just passar-lo, ens trobem davant d'una nova rotonda en la que sortim per la primera, prenent la BV-3008 en direcció als pobles citats anteriorment.

Carretera a la que, als pocs metres, es pot veure el menhir de cal Giralt a l'esquerra, al bell mig d'un espai conreat.

Bé, seguim tot rectes durant 4.4 quilòmetres, on ens trobem a la nostra esquerra una carretera, marcada com a camí rural de Cal Pallarès. Per ella anem 550 metres fins que a la sortida d'una corba a dretes veiem un camí que s'enfila vers la muntanya. El seguim gairebé 1 quilòmetre, fins a trobar-nos amb un dipòsit d'aigua, des d'on surt un camí des del vertex interior de la corba que fa la pista per la que anem, i per la que seguirem 130 metres més, on hi ha un espai molt gran per a aparcar a la nostra dreta. Allà deixem el cotxe.

A peu, emprenem la marxa per la pista en la mateixa direcció uns 70 metres, on hi ha una petita ondulació del camí, i ens enfilem per la muntanya uns 18 metres en línia recta per a trobar el paradolmen del Cau de la Guineu. És molt recomanable anar amb GPS perquè el trajecte fins el sepulcre no és del tot fàcil de fer.

Conegut des del 1932 pels pagesos de la zona, el sepulcre és considerat, segons l'informe de l'excavació, com a para-cista. Tot i que segons es diu al web de l'Ajuntament de Sant Mateu de Bages, la balma fou dinamitada pels pagessos, i segons afirmen va arrancar un tros de la coberta del que seria el sepulcre, i per la qual van sorgir diversos ossos humans i nombroses destrals. Pel que a partir d'aquell moment, va esdevenir quelcom més important.


Es documenta que l'any 1980, la tomba fou saquejada. I en l'intent de preservar el patrimoni s'encarregà una excavació d'urgència a Lluís Guerrero i Sala i Josep Castany Llussà, que amb els seus arqueòlegs varen fer el 1981. Segons ells, la cambra sepulcral amida 2 metres de llarg per 1.40 d'ample i consta d'una alçada de 0.45 metres d'alt. L'estança era enllosada, un 70 % d'ella amb un gran roc allissat previament, amb uns acanalats paral·lels, i l'altre 30 % és format per un conjunt de petites llossetes, encaixades entre si.

Pel que fa a restes trobades, es documenten diversos cranis humans i restes òssies, corresponents a 50 individus, i a la banda dreta del sepulcre aparegueren minses restes de l'aixovar funerari, un fragment ceràmic a mà, una làmina de sílex, un dentàlium i un botó amb perforació en V. Segons les troballes i les restes associades, es dona una cronologia calcolítica d'entre el 2000 i el 1800 a.C. Tot i que actualment, amb l'avanç del C14, se li estima una antiguetat del 2090 ± 110 a.C. A banda el botó (d'estil Durfort) es relaciona a l'era neolítica final.

Tornem al cotxe i comencem la tornada, però quan arribem al dipòsit d'aigua, aturem el cotxe i a peu emprenem el camí del vértex que he citat abans. A uns 170 - 180 metres, agafem un altre camí que surt a la nostra esquerra, aquest el seguirem fins a petar a un PR, pel que girem de nou a l'esquerra. A uns 80 metres i abans d'una corba amb diversos camins que surten de d'ella, veiem a l'esquerra del PR les restes del dolmen de Les Esmoladores.


Del megàlit, o més ben dit de les restes del megàlit, en direm ben poc, ja que no tenim constància de cap estudi ni prospecció. L'únic que hem pogut saber és que va ser descobert per Albert Fàbrega el 17 de desembre de l'any 2011.

Ell mateix descriu un túmul ovalat de 8 per 7 metres. La llosa fa 1.80 metres de longitud per 80 centímetres d'alçada, i consta d'un gruix màxim de 20 centímetres. Nosaltres, com l'Albert, no dubtem a l'hora de dir que són les restes d'una estructura dolmènica, l'experiència és un grau... Aquí donem la ruta per acabada i tornem cap a casa.


Coordenades:

Paradolmen de la Font del Nasiet: UTM(ETRS89): 31T, 395291, 4631253
Inscultures dels Tres Tossals: UTM(ETRS89): 31T, 394638, 4633013
Roca foradada de Cal Damià: UTM(ETRS89): 31T, 382286, 4621303
Paradolmen del Cau de la Guineu: UTM(ETRS89): 31T, 384645, 4625053
Les Esmoladores: UTM(ETRS89): 31T, 384871, 4625579

dissabte, 10 de febrer de 2018

Poblats a El Catllar

Avui, dia molt assolellat, tot i que fa vent, ens aventurem a anar cap el Camp de Tarragona a visitar un parell de poblats a El Catllar. El primer d'ells ja l'havíem vist fa uns quants anys, però no teníem cap foto per a poder fer l'entrada.

Per iniciar la ruta, ens dirigim a aquesta població i, en concret, pugem fins el castell, ubicat a la part més alta del nucli històric. A l'esplanada que es troba davant del seu accés, just sota la torre esquerra, trobem un recinte tancat i parcialment excavat. Al seu interior, podem veure les restes del poblat de l'Era del Castell.


Les fotos no són gaire bones perquè la tanca del recinte impedeix acostar-t'hi, però es pot veure com la part excavada és petita. Des del castell, tancat quan hi vam anar, es veu una bona perspectiva, com es pot comprovar a la pàgina de l'inventari de la Generalitat.


Segons la fitxa del mateix inventari, el poblat va ser trobat fortuïtament quan el 1997 es van començar unes obres per tal d'adequar el castell. Durant la seva excavació, duta a terme per Santi Molera i Josep Maria Vergès, es va determinar que s'extenia per la part exterior i també sota el castell. Aquestes feines també van permetre saber que hi va haver tres etapes diferents d'ocupació: una primera, corresponent al Bronze final; la central i més important datada dins de la primera Edat del Ferro; i una tercera dins de l'iber antic. Podem dir llavors que va estar habitat entre els segles VIII i V a.C., essent el primer poblat de Tarragona on es va tenir constància d'aquesta ocupació tan àmplia.

Pel que fa a la seva descripció, de l'Edat del Ferro es van trobar forats de pal i fogars corresponents a dues cabanes ovalades, així com ceràmica de l'època. D'altra banda, a uns treballs realitzats el 2007, es van trobar evidències de muralla d'aquesta època.

La segona fase d'ocupació es correspon amb les restes visibles del poblat, amb habitacions quadrangulars fetes de pedra en sec disposades al llarg de dos carrers estrets. La majoria d'estances tenen paviment de terra batuda amb presència de fogars i/o sitges. Com a troballes, podem citar ceràmica a mà, a torn i un parell d'àmfores fenícies, objectes de bronze i ferro, així com elements de sílex i eines de molí diverses.

De l'última etapa, com gairebé sempre, podem relatar l'abandonament de l'assentament i les posteriors modificacions que s'hi van fer, avalades per troballes de ceràmica.

L'altre poblat, tot i ser també terme municipal d'El Catllar, es troba força lluny. Deixem el nucli antic i prenem la carretera TP-2039 cap a l'esquerra en direcció a Tarragona. Després d'uns 1100 metres, agafem un desviament cap a Valls per la T-203 i la seguim 3.6 quilòmetres, fins que trobem una rotonda. Sortim d'ella per la segona branca en direcció a Els Pallaresos i Tarragona per la T-2031. Quan trobem una segona rotonda, continuem cap a Tarragona durant un quilòmetre més i llavors girem a l'esquerra a l'alçada d'una benzinera per a agafar el carrer B de la urbanització Els Manous. El recorrem uns 400 metres i deixem el cotxe al costat d'una torre elèctrica, just on trobem una cruïlla del GR-172, que agafem cap a la dreta, cap el Rodolat del Moro. Després de fer uns 100 metres, veiem una pista a la dreta que agafem i que ens duu al poblat de Manous en pocs metres.


El poblat iber de Manous, segons la nostra opinió, es troba en risc de desaparèixer sota els atolls i, qui sap, sota les excavadores aplanant el terreny per a noves construccions. De fet, ecentment es va fer passar una línia elèctrica per les seves rodalies i es van ampliar els camins que passen arran del poblat.

Actualment, es poden distingir dos sectors i es poden veure clarament diversos murs de delimitació entre habitacions, així com diverses sitges. Hi ha dos sectors diferenciats que ocupen un total de 700 metres quadrats. Un dels sectors és residencial, mentre que el segon és de caire manufacturer.

A la campanya realitzada el 1991, es van recuperar prop de 4000 fragments de ceràmica ibera, feta a mà o a torn majoritàriament, restes d'àmfores i altres materials d'intercanvi amb les cultures púniques i itàliques, així com molins, pesos de teler i una figureta decorativa en forma de cavall muntat per un genet.

Una nova campanya duta a terme el 2004, va determinar que el poblat podria tenir una extensió d'uns 10000 metres quadrats, i es va establir que es va construir el segle III a.C. i que va ser abandonat pacíficament durant el tercer quart del segle II a.C., plenament a època ibera.

Molt proper al poblat, s'hi han trobat moltes restes de sílex, gairebé 4000 en total, majoritàriament de forma denticulada, pel que es pot pensar que correspon a un taller o lloc d'explotació de sílex de període epipaleolític (entre el 9000 i el 5000 a.C.).

Per acabar el dia, anem a veure una vil·la romana que conserva una bona quantitat de mosaics a una cúpul·la, fet ben estrany si tenim en compte que es tracta d'una construcció de fa uns 2000 anys. Per arribar-hi, ens acostem a la població de Constantí. Tornem a la TP-2031 i la prenem cap a Tarragona, als afores de la qual agafem cap al barri de Sant Pere i Sant Pau. A la tercera rotonda que trobem, prenem la tercera sortida i ens dirigim a l'A-7 passant força rotondes. A continuació, ens desviem cap a l'A-27 per la sortida 1160, i deixem aquesta nova autovia per la sortida 6, cap a Constantí. Aquí, ràpidament veurem les indicacions cap a la vil·la romana de Centcelles.

La visita té una part interior i una d'exterior. La interior és la més curiosa, podent-se visitar dues estances, una d'elles circular on es conserven les restes d'una cúpul·la completament decorada per mosaics. Entre les figures representades veiem les quatre estacions a la zona de la cúpside, passatges de la Bíblia, com l'Arca de Noè o el Bon Pastor, a l'anella central, i representacions de la vida quotidiana romana a l'anella més exterior. Aquests mosaics, igual que la resta de la vil·la, es daten vers mitjans el segle IV d.C. L'origen de l'assentament de Centcelles es remunta, però, al segle II a.C. com un centre de producció agrícola.


Al recinte exterior, podem veure les restes de dos conjunts de termes, així com un taller d'elaboració de tessel·les i una zona d'edificis inacabada.


El conjunt és interessant, però per a visitar unes termes romanes més interessants, recomanem la vil·la d'Els Munts, a Altafulla, on les termes es troben en millor estat i, fins i tot, es poden observar pintures a diferents estances de la vil·la.


Coordenades:

Poblat de l'Era del Castell: UTM(ETRS89): 31T, 359443, 4559584
Poblat de Manous: UTM(ETRS89): 31T, 355114, 4557401