Traductor

dissabte, 23 de juny de 2018

Dòlmens a Valls de Valira II

De nou per l'Alt Urgell, ens allotjarem aquest cap de setmana a un preciós i petit poblet que es diu Estamariu, a uns 10 quilòmetres de La Seu d'Urgell. L'estada en aquest poble no va ser casual, ens interessava per la proximitat al poble de Bescaran que es troba un xic més al nord, nucli que consta de, com a mínim i que nosaltres sapiguem, de tres sepulcres.

El primer que vam visitar, el dolmen de La Cabana del Moro del Coll Jovell (tot i que la Generalitat el té inventariat com a Juvell), que és el que es troba més allunyat direcció nord. Per arribar-hi, sortim d'Estamariu per la carretera direcció Bescaran, que es troba a uns 5 quilòmetres, però no entrem al nucli. La carretera el voreja passant primer per un maco salt d'aigua, del que no hem trobat el nom, que quedarà a la nostra esquerra, i el preciós campanar de Sant Martí de Bescaran, al poc a la nostra dreta. A uns 250 metres de seguir per la carretera asfaltada, tenint com a punt de referència el campanar i després d'un revolt a l'esquerra, veurem una pista sorrenca en bon estat que surt tot fent un gir prou pronuciat a la nostra dreta. La prenem, tot seguint-la 1.9 quilòmetres, on ens trobarem un desviament a l'esquerra. Per aquí, seguim 3.2 quilòmetres, punt on trobarem un camí no permès per a vehicles (que no siguin "els forestals") a la nostra dreta, amb una àmplia zona per a aparcar el cotxe.

A peu, ens endinsem pel preciós camí, tot creuant boscos i prats, fent pujada. El seguirem, i prop de 1.7 quilòmetres, toparem amb un prat pel bestiar amb un abeurador a la dreta del camí, que segueix tot recte. Aquí deixem la bonica pista i ens enfilem al turó de la dreta, que és de fàcil caminar tot i que al principi és prou costerut. A la seva part alta i facilment visible, trobarem la cambra pirinenca de la Cabana del Moro del Coll Jovell.



És, com molts megàlits de la zona, de tipologia cambra pirinenca, una cambra sepulcral sense passadís d'accés, on  s'hi encabien els difunts a través d'una obertura en un dels seus costats tot movent una llosa, que, un cop "llençat" el cos sense vida, era reposicionada tancant completament el sepulcre. Es conserven clares restes de túmul, d'uns deu metres de diàmetre. Com es veu a la fotografia, la llosa de coberta resta trencada i desplaçada del seu lloc original.

Del dolmen, tot i que és de fàcil accés, no hem pogut trobar gaire informació, només ens consta l'excavació efectuada per la mestra de Bescaran, en la que sembla ser que aparegueren restes òssies i lítiques.

Tot i que creiem que resta sense excavació oficial, la Generalitat el cataloga com a cista i el col·loca dins l'espai temporal de finals del Neolític, vers el 2500. Nosaltres creiem en la possibilitat de que sigui Calcolític, cap el 2200, més que res per la tipologia del sepulcre, que al nostre parer és una cambra pirinenca, però bé, en aquestes eres de transició entre una edat i l'altra... Mai se sap. S'aclariran els dubtes quan algun arqueòleg l'excavi i el passi per C14, si és que queda quelcom conservat.

El següent que visitarem és el dolmen de La Llosa. Aquest és ben fàcil de trobar, tot agafant el cotxe i refent el camí que hem pres abans uns 2 quilòmetres, on hi ha una pista a l'esquerra, de nou amb una tanca. A peu seguim per ella fins a trobar una casa, que ens va semblar abandonada, i al seu costat, al lateral d'un camp per a conrear, veurem a distància el reconstruït sepulcre de La Llosa.



Del megàlit, hi ha molta  informació ja que ha estat excavat i reconstruït en tres etapes, sota la direcció de Gerard Remolins i Sara Ubach, sent l'última excavació i reconstrucció final l'any 2017.

Es tracta d'un estrany megàlit de les terres pirinenques, ja que a l'excavació del 2016 varen trobar restes evidents d'un corredor d'accés a la cambra funerària, fet del tot inusual als Pirineus. De fet, és l'únic que es coneix amb aquesta estructura a la zona. Segons Gerard Remolins, el corredor d'accés a la cambra funerària devia de ser baix i curt, només podent accedir a ella de genolls.

A banda del corredor, també s'hi varen localitzar diverses restes arqueològiques: Nombrosos estris ceràmics i de bronze, anells, anelles, arrecades i altres estris d'ornamenta personal de finals del Calcolític. Aquestes troballes atorgan una nova datació al sepulcre, que inicialment es creia Neolític (2500 a.C.), posicionant-lo vers el 1800 a.C., a finals de l'era Calcolítica - principis de l'edat del Bronze.

I l'últim que vam veure, fou el de la Cabana del Moro de Bescaran, al que arribarem fàcilment i amb el cotxe, tot seguint la pista fins a arribar on fa estona hem girat a l'esquerra per anar a veure el primer megàlit del dia. Ara, però, seguim la pista vers la part que no hem fet, tot girant de nou a l'esquerra, per aquí seguirem 1.8 quilòmetres, on trobarem una pista un xic més atrotinada, però amb un estat suficientment bo com per anar amb el cotxe. Prop dels 1.2 quilòmetres, petarem a un prat de reduïdes dimensions, on, a la seva part final a la dreta de la pista, veurem el rètol indicatiu del sepulcre.



És força maca aquesta cambra pirinenca, resta en un bon estat encara ensorrada en el seu túmul d'11 metres de diàmetre i una alçada conservada prou significativa, és més que evident. El cròmlec és encara visible en algunes zones. 

De la cambra, no es documenten dimensions, però in situ, em va semblar que la llosa de coberta havia cedit un pel cap enrere.



La primera menció del sepulcre fou l'any 1893 per Lluís Maria Vidal, però desconeixem les accions efectuades pel bon home. Anys més tard, concretament el 1916, Serra Vilaró l'excavà, tot i que segons es documenta, l'excavació va ser molt lleugera, ja que el megàlit havia estat remogut pels capellans de la contrada. De fet, segons el mossèn, a l'exterior de la cambra i en superfície, es va trobar un seguit d'ossos i testos.

Tot i això, en Serra Vilaró va recuperar diversitat de restes arqueològiques (diposatiades al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona). Entre elles: nombrosos fragments ceràmics de 12 vasos amb formes carenades, 2 d'ells amb nansa d'apèndix de botó de la terrera, 3 làmines de sílex, 3 anelles de bronze de secció circular, 2 de secció quadrada, també de bronze, 43 denes discoïdals d'esteatita, 1 lloseta d'esquist, fragments d'os polimentat i restes craneals de 4 individus.

La troballa de les restes dels dos vasos d'apèndix de botó, junt amb les anelles de bronze ens afirmen l'ús del sepulcre a l'Edat del Bronze, amb reutilització de la cambra funerària fins a inicis de l'Edat del Ferro (1800- 800 a.C.), tot i que l'era constructiva d'aquest estil de tomba podria ser datada al Calcolític, entre el 2200 i el 1800 a.C. A falta de C14, tot són hipòtesis.

D'altra banda, Carlos Garrido al seu llibre "Arqueología de Cataluña y Baleares" documenta unes dimensions tumulars d'un màxim de 13.5 metres, sent l'obra el·líptica. També dona dimensions aproximades de la cambra i les seves lloses, de les que destaca la coberta, que segons ell amida 3.5 metres de longitud màxima, i abarca uns 8 m². La cambra funerària amida interiorment uns 5 m², estança tancada per unes lloses que oscil·len entre els 0.30 i els 0.50 metres de gruix.

Com a troballes, descriu el trobat per Serra Vilaró i afegeix més de 200 peces dentàries, 14 de les quals infantils.

Carlos Garrido no ho dubta i el col·loca temporalment a l'era calcolítica, sent el seu ús més freqüent a l'edat del Bronze.

Comencem la tornada, amb la intenció d'anar a La Seu a visitar el meu cosí... Pla que no va sortir bé, ja que quan érem gairebé arribant a la N-260 vam punxar i es va truncar el que quedava de dia.



Coordenades:

Cabana del Moro del Coll Jovell: UTM(ETRS89): 31T, 381746, 4695703
La Llosa: UTM(ETRS89): 31T, 381177, 4694877
Cabana del Moro de Bescaran: UTM(ETRS89): 31T, 381409, 4693083