Traductor

dimecres, 27 de desembre de 2017

Megàlits a Hérault III

El primer d'uns dies de desconnexió nadalenca de Catalunya... grans tiberis, anar d'una casa a l'altra sense descans, etc. i encara ens mancarà Cap d'any i Reis!!! Per això decidim anar a les terres de l'Hérault francès, concretament als afores de Saint Paul et Valmalle.

De camí en vam veure un, el dolmen Pas de Gallardet o Pouget. Crec que segurament deu haver-hi un altre itinerari per arribar al reconstruït i reutilitzat a època històrica sepulcre, però nosaltres vam entrar a Le Pouget per la D139 i un cop ens trobem davant del nucli més típic de cases del poble prendrem un carrer que ens surt a la nostra dreta, fent una corba molt però molt pronunciada i inesperada, de fet, nosaltres ens la vam passar i en fer la volta per dalt vam veure que el dolmen era anunciat i tot. Prenem la Rue de la Ramassière deixant les cases a l'esquena, fins a trobar una desviació a la dreta, amb cartells informatius de colors, on es llegeix dolmen. Seguirem aquest camí fins al final, on ens toparem amb una tanca, allà deixem el cotxe i a peu creuem el tancat.

En travessar la tanca, tirem pel camí de la dreta i el primer que vam veure va ser una llosa que potser deu ser prehistòrica sobre dos recolzaments a modus dolmen.


Ens va semblar que tenia certs treballs a la seva cara superior, però no hem trobat res.

Seguim el corriol que queda a la dreta de la llosa i després d'un petit monticle veiem amb claretat el túmul del dolmen. La fotografia no és gaire bona, però és la millor que vam poder fer, ja que es troba a ple sol... amb les ombres dels arbres de l'hora a la que vam arribar, i per la seva morfologia, no és fàcil de fotografiar, i a sobre feia una tramuntana que prou feina tenies com per mantenir-te tu mateix recte.


Cal destacar la bonica llosa treballada que dona accés a la cambra sepulcral... Sempre m'ha agradat aquest estil, l'he vist a diversos llocs, però a Catalunya em penso que no n'he vist cap.

El dolmen de Pas de Gallardet o de Le Pouget, consta d'un túmul de 25 metres de diàmetre, construït amb terra que no és pròpia de la zona, i pronunciat desnivell. El seu corredor, d'uns 5 metres de llargada i entre 1 i 1.5 metres d'amplada segons la zona, dona accés a una avantcambra quadrada de 2.5 metres de costat. Després ve la llosa rebaixada (reconstruïda) a modus pòrtic que dona accés a la cambra principal, de 5.75 metres de llarg i 3.25 metres d'amplada. Aquesta té com a capçalera una gran llosa i les parets són de pedra en sec, fent un pèl de curvatura. Fins ara no he trobat l'alçada, però és prou alt com per posar-se dempeus. El terra del megàlit és enllosat.

Es conserven tres de les lloses de coberta del megàlit, es diu que en el seu dia en serien quatre... Aviam si la que falta és la llosa que hem vist fa una estona en passar la tanca?? Ara, que tant l'avantcambra com el corredor també eren coberts i les llosses de coberta d'aquestes parts del megàlit resten desaparegudes.

No dubtem de la utilització de la pedra en sec, típic a la zona, però les de la cambra són evidentment modernes. Possiblement és dels anys 70 quan es va excavar i restaurar.

Hem pogut saber que a l'excavació del megàlit van sorgir 4 fragments d'esteles funeràries, tot i que no va sorgir gaire més de prehistòric, només una pedra de molí i un fragment ceràmic d'impossible datació. Els arqueòlegs afirmen la seva utilització a l'era gal·loromana com a vivenda, ja que hi ha evidències i ceràmiques d'aquesta edat, el que fa que la datació del megàlit sigui prou imprecisa. Tot i això, els arqueòlegs el daten vers el 3500 i el 2800 a.C.


Coordenades:

Pas de Gallardet o Pouget: UTM(ETRS89): 31T, 541175, 4826080

dimecres, 1 de novembre de 2017

Dòlmens a Castellfollit del Boix II

Avui fem una ruta prehistòrica ràpida i fàcil de fer. Aprofitant que és festiu, anirem al Bages a visitar les tres cistes solsonianes de Cal Pessetero o de la Vinya de Cal Pessetero / Peixetero.

Aquest segon nom i la seva ubicació ens fa pensar, veient l'orografia del terreny, la gran quantitat de cistes que hi devia haver i que van ser destruïdes temps ençà per fer els camps conreats de vinyes.

Per arribar a la necròpoli, anirem fins a Manresa i ens desviarem per la C37 direcció Igualada. Seguirem per aquesta fins que trobem un desviament cap a Castellfollit del Boix, Maians i Òdena, per ella, sortirem a una rotonda on prendrem direcció Castellfollit per la BV1081. Uns 450 metres abans d'arribar al nucli, prendrem una autopista sorrenca a l'esquerra en direcció a Prats de Rei, que ens deixarà ben a prop de les cistes. Aturarem el cotxe quan ens topem amb un entramat de desviacions; Clot de Grau a la dreta, un camí sorrenc que s'enfila per la muntanya, també a la nostra dreta, quasi paral·lel a la pista per la que anem, que segueix tot recte, i un pal indicador a la nostra esquerra amb un camí a peu. Aquí deixem el cotxe.

A partir d'aquí hi ha diverses opcions... la primera cista es troba només a uns 60 metres del camí. Nosaltres vam anar camp a través per un corriol desdibuixat que surt de l'aresta de l'encreuament de camins (l'autopista i el camí a peu). Al poc, veurem un pal elèctric, des de la llunyania (el pal es veu la mar de bé, ja que hi ha el típic desbrossat que fan per a passar les línies elèctriques); doncs bé, la cista de Cal Pessetero I és a uns 10 metres d'aquest desbrossat darrere del pal, la II és a 3.10 metres més avall, i la III a 6.40 metres més, gairebé tocant el camp, camp on antigament hi havia vinyes que van ser arrasades per la fil·loxera. A causa d'aquest conreu, es creu que van desaparèixer les cobertes de les antigues tombes.

La necròpoli de cistes solsonianes de Cal Pessetero és datada al Neolític mitjà-recent, vers el 3000-2500 a.C. Aquesta datació es pot fer ja que a les seves excavacions va sorgir divers aixovar de l'època.

Comencem per la cista I de Cal Pessetero.


És de planta rectangular i consta d'unes dimensions d'1.25 metres de llarg i 0.80 metres d'ample. Fou excavada per uns manresans, vers els anys 30, però es desconeixen els resultats d'aquesta excavació.

La cista de Cal Pessetero II...


Aquesta amida 1.10 metres de longitud per 0.62 metres d'amplada. Fou excavada el 1965 per membres UEC-CECI (els manresans no la devien veure), els que documenten unes troballes d'un vas ceràmic globular, un fragment de ganivet de sílex i minses restes d'un esquelet d'individu adult. També sorgiren, en un garbellat de terres al seu voltant, quatre petxines de pecten perforades, un mol·lusc fossilitzat i dos micròlits trapezoïdals de sílex blanquinós.

Addicionalment, als voltants de la necròpoli (a uns 5 metres), es van trobar en superfície una dena discoïdal de variscita, i un fragment de làmina i una ascla de sílex.

També es documenta que prop d'aquest indret es van trobar dues destrals de pedra polida.

I per acabar, ens apropem a la més gran de la necròpoli, però més complicada de trobar, la cista de Cal Pessetero III.


De morfologia idèntica a les anteriors, amida 1.35 metres de llarg per 0.75 d'amplada. Cal dir que la cista III fou excavada pels mateixos que els de l'I, excavacions de les quals només hi ha informacions verbals que hi recolliren un collaret.

L'alçada dels tres tombes de la necròpoli és incerta. S'haurien de reexcavar els sepulcres per saber amb exactitud la seva fondària i morfologia.

Ara sí que ens ho hem guanyat... Anem a dinar al restaurant que hi ha a l'entrada del poble (fan uns peus de porc impressionants) i tornem a casa.


Coordenades:

Cal Pessetero I: UTM(ETRS89): 31T, 387308, 4613363
Cal Pessetero II: UTM(ETRS89): 31T, 387308, 4613359
Cal Pessetero III: UTM(ETRS89): 31T, 387307, 4613352

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Dolmen a Seira

Últim dia per terres aragoneses. Tornem per la N260, que prenem des de L'Ainsa, per anar a veure el megàlit de Seira. Passem Campo i seguim per la mateixa carretera fins que arribem a Seira; un cop allà, ja veurem indicacions al dolmen, però està senyalitzat com el ... Més val que preneu la desviació cap a Barbaruens, que surt a la nostra esquerra al vell mig del poble nou i creua el riu Éssera, tot apropant-nos al nucli de "Seira viejo". Passat el nucli, a uns 700 metres, abans d'una corba pronunciada a la nostra dreta, surt una pista a l'esquerra que prendrem, aquesta és la que ens apropa més. Nosaltres vam seguir la pista i vam aparcar en una entrada a un prat, també a l'esquerra, pocs metres abans d'on s'emprèn el corriol que porta al megàlit, en uns 15 minuts a pas alegre i en uns 25 a pas normal. El trajecte comença amb un caminet estret per on sembla que hi deu passar aigua quan plou; segueix travessant el riu per una passera i continua, més o menys ample en funció del tros, fins el dolmen. Hi ha senyalització cap a ell, però hem d'estar atents per no passar-nos el desviament.   

També s'hi pot anar travessant el riu... més o menys 1.5 quilòmetres abans d'arribar al poble nou, a la mateixa carretera veurem a mà dreta una font amb zona per aparcar, just a l'altra banda de la carretera hi ha un camí, que et permet baixar a l'Éssera i creuar-lo en èpoques seques, el dolmen queda a tocar... nosaltres no vam tenir aquesta sort, baixava massa aigua.


Aquest megàlit també és conegut amb el nom de dolmen de San Nicolau i, segons l'escriptora Carmen Castán, fou el 1997 quan Pablo Perigot i José Antonio Castán informaren de l'existència del megàlit. 

Segons ella també, els arqueòlegs José Luis Ona i María Fernanda Blasco l'excavaren i el confirmaren com a monument funerari prehistòric. De l'excavació, no hem pogut trobar res de res, tot i que segons hem pogut saber, als sepulcres de la comarca de Ribagorza, per norma, no s'hi ha trobat cap resta arqueològica.

Vist el megàlit, anem a dinar i comencem el retorn a casa.


Coordenades:

Seira o San Nicolau: UTM(ETRS89): 31T, 287693, 4705001

divendres, 13 d’octubre de 2017

Dòlmens a Tella-Sin

Tercer dia a Osca (Huesca) i anem cap a la part nord de la província a visitar dos megàlits i una sorpresa... Qui ens vam trobar a L'Ainsa?? Sí, al Manolo i la Fina, és que el món dolmènic és molt petit, jejeje. Però vaja que són d'aquí... sempre fa gràcia que ens trobem fora de Catalunya.

Bé, comencem pel conegut dolmen de Tella, també conegut com a Losa La Campa o Piedra Vasar, que és el primer que vam visitar. Per arribar, emprenem des de L'Ainsa l'A138, direcció França, Bielsa i Plan. Poc després de passar el riu Yaga, veurem una desviació a la nostra esquerra cap a Tella i la prendrem tot enfilant-nos per les montanyes de la zona. La seguirem 7 quilòmetres, on veurem un cartell indicatiu al dolmen de Tella, a mà la dreta de la pista asfaltada per la que anem. Allà al voral deixem el cotxe.

A peu, seguim pel corriol que surt a l'esquerra de la carretera, que baixa al que deu ser una petita riera, i puja per l'altre costat, en uns 40 metres. Allà, quan arribem a la clariana existent, veiem el conegut sepulcre de Tella a la nostra dreta.


La foto no està centrada, ho sé, però val la pena gaudir de les maques vistes que hi ha des del megàlit.

Es tracta d'un dolmen simple que conserva la coberta i sis lloses laterals. Les dimensions internes de la cambra són 1.60 metres de longitud per 1.40 d'amplada i 1.20 d'alçada màxima. Conserva minses restes del túmul.

Com moltes altres sepultures megalítiques, el dolmen de Tella ha estat utilitzat com a magatzem, en aquest cas, per a eines del camp. Els anys 50 i 70 es van realitzar unes campanyes d'excavació que van treure a la llum restes òssies humanes (entre elles un fragment de crani), i un punxó i una espàtula fets d'os.

Per localitzar el següent dolmen, el de Fandichuerre, és ben fàcil, només cal seguir, a peu, la "pista" que surt a l'esquerra de la clariana que deiem de Tella, mirant-ho tal i com hem arribat pel corriol. Seguirem aquesta pista uns 650 metres tot remuntant un fort pendent que ens duu a una plana i, seguint la pista, al sepulcre, que queda a mà esquerra, una mica amagat pels matolls.


Aquest dolmen fou descobert el 1987 per Luis Millán, membre molt actiu d'Hilarriak que està elaborant unes fitxes força completes dels megàlits del País Basc, Navarra i Osca. Tot i això, no es disposa de fitxa d'aquest sepulcre, pel que la informació sobre ell es limita només al seu descobridor.

Visualment i tenint en compte les característiques dels dòlmens de la zona, podem afirmar que es tracta d'una cambra simple de petites dimensions, que conserva totes les lloses i bona part del túmul.

Probablement, fou construïda a finals de Neolític o principis del Calcolític.

Ho deixem per avui, que no hi ha més megàlits propers dels que tinguem constància i ens anem a L'Aínsa a fer una visita pel nucli medieval.


Coordenades:

Tella, Losa La Campa o Piedra Vasar: UTM(ETRS89): 31T, 268518, 4718023
Fandichuerre: UTM(ETRS89): 31T, 268385, 4718635

dijous, 12 d’octubre de 2017

Dòlmens a Paúles de Sarsa

Avui, segon dia a Osca (Huesca), visitarem dos megàlits. Teníem constància de més per la zona, però amb els nens, per molt que ho vam intentar, va ser del tot impossible.

El primer que vam visitar, la cambra simple de Pueyoril o Puyurí. Per arribar-hi, ens desplacem fins la A2205 (que, més o menys, uneix Alquézar amb Boltaña) i ens desviarem per un trencall, que té una casa en runes a la cantonada, i que porta a Paúles. Just a l'inici d'aquest trencall, hi ha un aparcament i uns panells informatius sota taulat. D'aquí surt un camí que duu al dolmen de la Caseta de las Balanzas, un que no vam visitar degut a la nostra complicada logística. Deixant a l'esquerra aquest taulat, després d'uns 650 metres per aquesta carretera, veurem a mà esquerra un cartell i, darrere seu, un turonet. Allà deixem el cotxe enganxat al cartell, on surt un camí desdibuixat que ens portarà sense pèrdua al sepulcre en uns 330 metres vorejant el turonet. El dolmen queda a mà esquerra de l'ara corriol, després d'un petit promontori.



Aquest sepulcre, per estrany que sembli, no ha estat excavat, només sabem que fou localitzat sobre l'any 1990 per un tal David Gómez.

Es tractaria d'una cambra simple, d'uns 2 metres de llargada, per 1 metre d'amplada... Més o menys. La coberta resta trencada en tres lloses estintolades dins i fora del que seria la cambra sepulcral. D'altra banda, el túmul, que encara és prou visible, amida 12 metres de diàmetre i conserva una alçada d'1 metre.

Com hem dit, no ha estat excavat, però per la tipologia, els experts l'emmarquen al final del Neolític, principis del Calcolític.

Tornem al cotxe i ens dirigim a veure el segon i últim megàlit del dia, el de La Capilleta. A aquest és ben fàcil arribar, només hem de seguir la carretera en la mateixa direcció 1 quilòmetre fins a trobar a la dreta de la carretera, tocant a aquesta, una petita capella (San Isidro). Allà deixem el cotxe i seguim a peu per la carretera passant la capella. Uns 100 metres més enllà, i veurem, aquest cop al costat esquerre de la carretera, un turonet. El dolmen de La Capilleta es troba a la part alta d'aquest monticle.



Es tracta d'un dolmen simple, amb restes visibles tant de la cambra com del túmul, de 10 metres de diàmetre. La cambra devia de ser rectangular, però avui en dia només en resten dues lloses, com es veu a la foto.

La llosa gran fa 1.90 metres de llargada, pel que deduïm que és un dels laterals de l'antic espai funerari, tot i que si l'altre roc és el de capçalera, déu n'hi do també, ja que fa 1.44 metres de longitud... Pel que jo crec que falten diverses lloses dels dos laterals.

Cal indicar que la llosa més gran té un cercle gravat, tal com es veu a la fotografia inferior.



L'excavació produïda per María José Calvo l'any 1987 va constatar un sòl enllosat, restes òssies de 6 a 8 persones (tot i que se n'hi devien inhumar moltes més, ja que aparegueren més de 500 peces dentals, d'adults i d'infants), desenes de denes de collaret, tant discoïdals, com cilíndriques com d'estil dentàlium, petxines perforades, un penjoll d'os, un botó en V, dues puntes de fletxa de sílex i fragments ceràmics de l'època.

La prova de C14 feta sobre un conjunt de restes òssies li dona una datació del 2410 a.C., finals del Neolític, principis del Calcolític.

Les troballes arqueològiques podrien haver estat més nombroses, però es documenta que el 50% del túmul va quedar afectat pels camps de conreu del costat i per una construcció moderna, avui en dia enrunada, que va aprofitar certa part del megàlit.

Bé, després d'intentar veure fàcilment dos megàlits més i no aconseguir-ho, fem un descans a Boltaña i tornem a l'apartament... demà serà un altre dia.


Coordenades:

Pueyoril o Puyurí: UTM(ETRS89): 31T, 257850, 4687206
La Capilleta: UTM(ETRS89): 31T, 256811, 4687854

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Cròmlecs a Camporrotuno

Aquest cop, ens prenem uns dies de vacances i anem a Osca (Huesca), principalment a desconnectar un xic als peus dels Pirineus, però, ja que hi èrem, vam aprofitar per visitar algunes estructures prehistòriques.

Avui, el primer dia, arribem amb temps a l'apartament que havíem llogat i decidim desviar-nos un xic i visitar els sis cròmlecs de Yermos del cementerio.

Aquests es troben just al costat de la carretera A138. Per arribar-hi, la prendrem direcció l'Ainsa, i a l'alçada de l'embassament de Mediano, després de creuar un pont per salvar una branca d'ell i poc abans del quilòmetre 35, veurem un descampat en forma d'aparcament a la nostra dreta, on aturarem el cotxe. A peu, prendrem un corriol que surt de la cantonada de l'aparcament amb la carretera darrere d'un panell informatiu de la fauna i flora locals. En una cinquantena de metres, arribarem al conjunt de cròmlecs, que foren localitzats l'any 2008 per Javier Rey i excavats per ell mateix l'any següent, bé, el I, el II i van netejar el III.

Comencem pel cròmlec I de Yermos del cementerio.


Aquest té 7 metres de diàmetre i li resten 42 lloses, sent les quatre dels punts cardinals de mides un xic superiors. A l'excavació efectuada aparegueren, a la zona central del cròmlec, dues  lloses, les dues amb clars indicis de cremació. Al seu voltant, sorgiren diversos carbons, pels quals es podria datar el cròmlec per C14, i també diversos fragments d'os.

Encara que nosaltres no els vam veure així, els posarem per ordre numèric, per a fer un xic més fàcil la nostra explicació.

Així doncs, seguim amb el segon cròmlec.

De mides idèntiques al primer, són els dos més grans del conjunt. Aquest, però, té visibles 34 rocs.


És el cròmlec on ha aparegut més material dels dos excavats. A ell, s'hi va trobar diversos fragments ossis i algun fragment ceràmic. Entre les troballes òssies, destaquen dues dents humanes. Tot ell, com a l'anterior, amb mostres evidents d'incineració.

El tercer és dels més petits, amida 5 metres de diàmetre i conserva 24 rocs.


El IV en fa uns 6 metres de diàmetre, essent aquest un xic ovalat. Només conserva al seu lloc 20 lloses de l'antiga estructura.


Seguim pel V, que és el de més al Sud. Fa 5 metres de diàmetre i consta de també 20 rocs "in situ".


I per acabar, observarem el VI, que possiblement és el que fa més ràbia de tots. És el més petit, només fa 4 metres de diàmetre, i té 10 rocs visibles. La resta van ser soterrats en fer la nova carretera. Crec que, de tots ells, és el que es veuria millor, tenint en compte que al poc espai visible que queda es veuen els 10 rocs perfectament arrenglerats.


Pel que fa a la datació, hem trobat que poden situar-se entre el Neolític final i l'Edat del Bronze (2500 - 1000 a.C.). Està clar que la datació no s'ha fet mitjançant C14, ja que s'haurien datat amb més precisió.

Tornem al cotxe i anem a l'apartament que se'ns fa tard i els nens han de sopar. Demà més.


Coordenades:

Yermos del cementerio I: UTM(ETRS89): 31T, 267026, 4690330
Yermos del cementerio II: UTM(ETRS89): 31T, 267041, 4690311
Yermos del cementerio III: UTM(ETRS89): 31T, 267035, 4690318
Yermos del cementerio IV: UTM(ETRS89):  31T, 267040, 4690316
Yermos del cementerio V: UTM(ETRS89): 31T, 267034, 4690311
Yermos del cementerio VI: UTM(ETRS89): 31T, 267030, 4690316

dissabte, 30 de setembre de 2017

Dòlmens a Odèn

Avui, celebrem l'aniversari dels petitons anant d'excursió al Solsonès, concretament a Odèn, on visitarem diversos megàlits molt accessibles. 

Comencem anant al Collet del Sàlzer, on s'ubiquen els dos primers sepulcres. Per arribar-hi, prenem la carretera LV-4011 poc després de passar Solsona en direcció a Cirera, Montpol i Cambrils. Després de passar el nucli de Montpol, que sembla haver-se destinat a turisme rural en la seva totalitat, girem a l'esquerra per una pista asfaltada senyalitzada que duu a El Sàlzer i Oliana, entre d'altres destinacions. Després de 1.9 quilòmetres, arribem a una cruïlla, on girem a l'esquerra i continuem uns 180 metres més. A la nostra dreta, veiem un petit espai per a deixar-hi un cotxe i uns dibuixos de dòlmens que ens indiquen per on hem de baixar a la terrassa inferior, on és, a pocs metres de distància, el megàlit del Collet del Sàlzer I.


Ens trobem davant d'una cambra pirinenca molt ben conservada i que fou objecte d'excavació i consolidació l'any 2005 per part del Grup de Prehistòria del Solsonès (GPS), sota la direcció de Josep Castany. La seva cambra mesura 1.70 metres de llarg per 1.40 d'ample i és continguda dins un túmul d'un 6 metres de diàmetre. Conserva restes de les lloses que feien d'entrada a la cambra i s'observen fragments de la coberta escampats pel túmul. També podem observar una llosa recolzada sobre la lateral de l'esquerra de la qual se'n desconeix l'ús, però podria ser un contrafort o bé una separació interior de la cambra.

Pel que fa a les troballes, es varen obtenir diverses restes òssies, 11 denes de pecten, 1 dena discoïdal calcària, 1 sageta de coure, 2 puntes de fletxa de sílex blanc (una d'elles d'extraordinària qualitat tècnica), 1 nucli també de sílex blanc, 1 làmina de metall, 23 fragments ceràmics grollers i 1 amb vora. Les restes òssies consisteixen en fragments molt esmicolats i gran quantitat de peces dentàries que han permès identificar, com a mínim, la presència de restes de quatre adults i cinc nens.

Podem situar la construcció del sepulcre dins del Calcolític (2200 - 1800 a.C.).

Per a trobar el segon megàlit, Collet del Sàlzer II, només hem de travessar el camí situat una mica més enllà del primer dolmen i el veiem fàcilment.




Es tracta d'una cambra pirinenca més petita, d'1.25 metres d'amplada, delimitada per dues lloses laterals, la capçalera i el llindar que en donava accés a través d'un vestíbul-pou.

Descobert el 1990, fou objecte d'excavació i consolidació el 2006 per part del GPS, com el seu company. Aquesta excavació va ser força fructífera, traient a la llum diversos fragments ceràmics, 2 làmines de sílex blanc, 13 peces de dentàlia i restes òssies pertanyents a 11 individus com a mínim. Aquestes troballes permeten datar la tomba dins del Bronze antic, cap el 1800 a.C.

Després de dinar i aprofitant que ja no plou, ens dirigim a veure tres sepulcres més ubicats a Odèn, però força lluny dels anteriors, a l'anomenada necròpoli de Font Coberta o del Serrat d'Odèn. Per arribar-hi, desfem el camí fins la LV-4011 i girem a l'esquerra en direcció a Cambrils i la seguim fins que aquesta carretera mor a la L-401. En aquest punt, girem a la dreta cap a Sant Llorenç de Morunys, Canalda i Odèn. Després de 7.1 quilòmetres, girem a mà dreta cap a l'ermita de Santa Cecília d'Odèn. Seguim aquesta pista durant 2.4 quilòmetres per trobar a la nostra esquerra un recinte delimitat amb fusta i corda. Dins aquest recinte trobem el dolmen de la Caixa del Moro I.





Aquesta cambra pirinenca amb vestíbul pou té una cambra completament conservada d'uns 2 metres de longitud per 0.80 d'amplada i 0.80 d'alçada. Actualment, té un túmul d'uns 13 metres que originàriament no era tan gran... Els pagesos que temps ençà conreaven patates al costat el van anar fent cada cop més gran aportant-hi les pedres que extreien del prat.

Fou començat a excavar per Mossèn Serra Vilaró el 1918, però un episodi de grip va fer que no acabés l'excavació. Tot i això, va recuperar 160 peces dentàries que van permetre identificar més de 5 individus, 1 anell i 1 fragment de braçalet de bronze, 1 closca de ballaruga, 2 denes de collaret de pecten i 21 fragments ceràmics.

El 2008, en Josep Castany dirigint el grup GPS, va tornar a excavar-lo, netejar-lo i consolidar-lo. En aquesta ocasió, es van obtenir 21 denes de collaret de pecten i 1 de pedra. Les restes antropològiques recuperades van fer elevar a 23 la quantitat de persones inhumades al sepulcre.

La presència de troballes de bronze permeten datar el sepulcre dins el Bronze mitjà. 

Una vegada visitat aquest sepulcre, continuem un quilòmetre per la mateixa carretera. A aquest punt, a la nostra dreta, veiem un altre recinte tancat per corda i fusta. si ens hi acostem, veurem, camuflada, la cista de la Caixa del Moro III o Camí de Solsona i també coneguda amb el nom de dolmen de Cogulers.




Es troba dins d'un túmul d'uns 6 metres de diàmetre i només 60 centímetres d'alçada. Es tracta d'una cambra pirinenca rectangular amb vestíbul i llindar. Curiosament, el terra de la cambra estava constituït per sorra més compactada que a la resta del sepulcre.

Pel que fa a l'excavació, realitzada l'any 2007 també pel GPS, van aparèixer restes humanes dins la cambra en forma d'ossos esmicolats i peces dentàries de quatre individus com a mínim, un dentàlium i diversos fragments ceràmics llisos i carenats. Al vestíbul, s'hi van trobar fragments de dos vasos ceràmics amb nansa i apèndix de botó, tipus molt estrany a la zona, i un anell de bronze pastat al trobat per Serra Vilaró a la Caixa del Moro I. Al túmul, només s'hi van trobar deixalles més modernes.

Pel tipus de troballes, podem ubicar el megàlit cronològicament parlant dins del Bronze mitjà (1500 - 1200 a.C.).

Prop d'aquí, hi ha una recomanació de l'amic Manolo, un túmul que ell va anomenar Camí de Solsona II. Des d'on som, tirem enrere 450 metres, on veiem un conjunt d'arbres a la nostra dreta. Sota aquests arbres és on veiem el túmul.


Com ens hem saltat el segon sepulcre, desfem el camí en direcció al primer megàlit del conjunt i el passem 110 metres. A la nostra dreta, però aquest cop sense delimitació, trobem el megàlit de la Caixa del Moro II, força destrossat i amb un important risc de desaparició.


Per a fer-li una foto vam suar molt i tampoc es pot dir que hom hi pugui identificar un sepulcre... Actualment, només en resten dues lloses, la del costat sud i una llinda del vestíbul, amagades entre la vegetació i el tarter, que també ha estat ampliat pels treballs de conreu de patates del seu voltant i ara mesura uns 11 metres de diàmetre.

En Serra Vilaró va començar a excavar-la l'any 1918, però també va deixar-la a mitges per la grip. Posteriorment, el GPS el va excavar el 2009. El conjunt de troballes d'ambdues campanyes està format per 43 fragments ceràmics i restes òssies d'un mínim de 5 individus.

Es pot interpretar que és, com les seves veïnes, una cambra pirinenca construïda durant el Bronze mitjà.

Després d'aquesta última tomba, tornem cap a casa, però fem una parada per a comprar unes berlines que estan boníssimes a un forn de pa amb espai per a la degustació a una zona tranquil·la de Solsona.



Coordenades:

Collet del Sàlzer I: UTM(ETRS89): 31T, 365464, 4662700
Collet del Sàlzer II: UTM(ETRS89): 31T. 365443, 4662685
Caixa del Moro I: UTM(ETRS89): 31T, 372363, 4664381
Caixa del Moro III o Camí de Solsona: UTM(ETRS89): 31T, 372566, 4663479
Possible túmul de Camí de Solsona II: UTM(ETRS89): 31T, 372446, 4663553
Caixa del Moro II: UTM(ETRS89): 31T, 372348, 4664512

divendres, 29 de setembre de 2017

Megàlits al Roncal-Salazar II

Nova ruta pel Roncal-Salazar; avui veurem dos sepulcres, maques i verdes muntanyes, valls, poblets, etc. de Nafarroa.

Emprenem el camí tot sortint de Lintzoain per la N-135 direcció Espinal. Passat el nucli i la benzinera abandonada que hem vist diversos dies, girem a la dreta per la NA-140. Seguirem per aquesta 32.1 quilòmetres, deixant enrere diversos pobles, fins arribar a Otsgabia. Just abans de creuar el riu Zatoya i entrar al nucli, deixem la carretera, tot agafant la NA-2012 direcció Irati. Per aquesta seguirem sobre 1.8 quilòmetres, fins prop del punt quilomètric 11, on trobem un camí sorrenc que s'endinsa als camps conreats que hi ha. Aquest, en més o menys 1.2 quilòmetres, ens apropa al dolmen de Landabixkarra o Landabizkarra. El sepulcre es troba a una arbreda (d'aquestes per a que les vaques tinguin ombra) que hi ha a uns 50 metres a l'esquerra de la pista per la que hem vingut.


Fou localitzat per José Miguel de Barandiarán Ayerbe el 20 de juliol de l'any 1923. Segons documenta Luis Millán a les fitxes d'Hilarriak, aquest sepulcre consta d'un túmul de 16 metres de diàmetre i una alçada que en certs punts arriba a 1 metre.

De la cambra sepulcral en sí, es documenten 5 lloses, dues de les quals es troben estintolades al costat de la cambra funerària. La més espectacular és la llosa de coberta, que amida 3.50 metres de llarg per 2.70 d'ample i 0.55 metres de gruix. Podem deduir per les mides de les lloses que resten que la cambra d'aquest megàlit faria un mínim de 0.75 metres d'amplada i 1.35 metres d'alçada, sense poder determinar la seva longitud, tot i que podria ser propera a la llargada de la coberta, que recordem fa 3.50 metres.

No consta cap tipus d'excavació al megàlit.

Seguint per la pista uns 560 metres més, en una corba a l'esquerra, i a escassos 10 metres de la pista, també a l'esquerra d'ella, veiem el dolmen de Larburua o Landabixkarra II.


Localitzat per Tomás López Sellés el 7 de setembre de l'any 1955, i, tot i que, com el seu proper company, ha rebut incomptables visites, no es documenta cap excavació.

D'ell, es documenta un túmul de 10 metres de diàmetre, la seva l'alçada va a zones, n'hi ha on no en queda res, i n'hi ha en les que es poden observar alçades de 30, i fins i tot 50 centímetres.

La cambra sepulcral és al mig de l'obra tumular, i conserva les quatre lloses de l'estança, només falta la de coberta. Aquesta és de forma trapezoïdal, amb una llargada interna de 2.15 metres. El tros més ample de la tomba fa 0.90 metres, i el més estret en fa 0.40. Dir que la llosa número tres (numerada per Hilarriak i tombada sobre el terra) té una llargada de 3.20 metres i una amplada de 1.30 metres, pel que es dedueix, que l'alçada de la cambra mortuòria, seria d'un mínim d'1.30 metres en aquest punt... La de davant no es queda pas enrere i té una amplada d'1 metre.

Després d'una intensa recerca, no hem trobat cap tipus de datació dels megàlits, però, per l'estil arquitectònic, a nosaltres ens semblen neolítics.


Coordenades:

Landabixkarra: UTM(ETRS89): 30T, 654641, 4756483
Larburua o Landabixkarra II: UTM(ETRS89): 30T, 655079, 4756694

dissabte, 2 de setembre de 2017

Poblat a Vilanova i la Geltrú

Ens llevem d'hora al matí... Amb els nens ja se sap, i decidim anar a Vilanova i la Geltrú a visitar les runes de l'Ibero-romà poblat de Darró. Per arribar-hi, és ben fàcil, només hem d'apropar-nos al passeig marítim, ple de resturants, i continues tot recte fins a la seva fi, just als peus del turó de Sant Gervasi. Allà, hi ha una rotonda en la que si gires a la dreta passes per sota la via del tren. Doncs bé, les restes del poblat, són aquí, als dos costats de la carretera, i als dos costats de la via del tren.



Aquesta és, potser, la part visible que més ens interessa, ja que és la part ibera, d'entre els segles V i I a.C. Just creuar la carretera, on ara es veuen cotxes aparcats, hi ha la zona visible més romanitzada, habitada des de mitjans del segle I a.C. fins l'era visigòtica, a mitjans del segle IV d.C.

Remarco això de visible perquè recordem que la via del tren passa per sobre del poblat i el parteix en dos, i, a sobre, també hi passa la carretera i el parteix en quatre. Aquest jaciment va ser descobert quan es van començar a construir els apartaments que queden entre el poblat i la platja, pel que el recinte no acabaria on es troba la tanca actual. De fet, sembla que sota l'aigua també hi ha restes. L'extensió total podria ser d'unes 4 o 5 hectàrees segons la informació de la fitxa de la Generalitat. Es creu que aquest poblat podria ser el nucli comercial més important de la Cossetènia.



Entrant en la descripció del poblat, les parts del mur que són com arrebossades són les parts originals de les runes del poblat iber, la resta és reconstruït.

Ara una foto de l'altre costat del carrer principal del que veiem del nucli iber.



Realment, el poblat és més gran del que es veu a la fotografia, però aquesta ens va bé perquè al centre la part dreta es pot admirar aquesta petita cisterna.


A la imatge inferior, es veu la que es creu que seria la distribució d'aquest tros de poblat.


S'observa com el plànol identifica sitges, forns, vivendes i tallers metal·lúrgics, i, tot i que no es veu al plànol i segons tenim entès, no només hi ha una cisterna, n'hi ha dues.

Ara, ja que hi som i que l'arqueòleg que ens fa la visita ens ho ofereix, anem a veure el terreny romà, molt menys estudiat a dia d'avui, però amb clars indicis de la civilització que l'ocupava.


Segons els informes de les excavacions realitzades, aparegueren un petit altar romà de vers mitjans del segle I a.C., una peça ceràmica de tipus itàlic, també del segle I a.C., un cap de lleó de marbre del segle II d.C. i diverses monedes, tant iberes com romanes. 

L'abandonament del poblat al segle IV, no fou un abandonament total, ja que s'utilitzà l'espai com a necròpoli de petites sitges, tapades amb petites teules i trossos d'àmfora, que és el que es produïa a aquesta zona de la vila romana. Aquests enterraments es realitzaren fins al segle VI.


Coordenades:

Poblat de Darró: UTM(ETRS89): 31T, 392212, 4563083

dilluns, 28 d’agost de 2017

Dòlmens, túmuls i possibles dòlmens i menhirs a Tafalla

Avui toca visita per les terres de Tafalla, a Nafarroa, on, de nou, coincidim amb el Manolo i la Fina... jajaja, però, aquest cop, inintencionadament.

Comencem visitant la galeria coberta de Farangortea o Portillo de Enériz. Per arribar-hi, és ben fàcil, és molt a prop del nucli d'Artajona. Sortim d'ell per la NA-6020, i, a més o menys 1.2 quilòmetres de sortir de l'edificat, veurem un camí asfaltat i senyalitzat que surt a l'esquerra. Aquest, el seguirem uns 350 metres, on trobarem una nova sortida a l'esquerra; la prendrem 160 metres més, on girarem a la nostra dreta pel camí existent. El seguirem fins a trobar, també, a la nostra dreta una àmplia zona d'aparcament amb un camí sorrenc que surt d'ella. Aquí deixem el cotxe i, a peu, anem a visitar el sepulcre tot seguint els cartells informatius.


Sepulcre descobert el 15 d'octubre de 1960 per Tomás López Sellés, s'excavà en diferents campanyes. A la de l'any 1961, es va excavar la part davantera del megàlit, mentre que al 1962, la cambra funerària pròpiament dita. L'excavació efectuada per Domingo Fernández Medrano va resultar molt poc abundant pel que fa a materials recuperats... La cambra havia estat violada amb anterioritat. Les minses restes documentades són: Diverses peces dentàries, un tros de mandíbula inferior, una dena calcària discoïdal, un fragment ceràmic amb decoració en relleu i sis fragments de ceràmica llisa.

El túmul és de tendència el·líptica de 21.50 metres i fa 11.20 metres en els seus eixos. Pel que fa a l'alçada tumular, originalment, faria 2.50 metres, però el fet que es trobi assentat sobre un monticle natural faria que l'obra fos visiblement bastant més espectacular. Tomás López Sellés calculava entre 7 i 8 metres d'alçada.

Pel que fa a les dimensions del sepulcre, es documenta una llargada total (cambra funerària i galeria) de 5.90 metres. La cambra en si fa 2.80 metres de llargada (pel que la perforada porta es troba gairebé al mig del megàlit) i consta d'una amplada interior de 1.45 metres. Pel que fa a l'alçada i amb la falta de coberta, podem extrapolar que era propera als 2 metres, que és el que medeixen d'alçada les lloses més ben conservades.

Vista la primera galeria coberta, anem a per la segona, prenent el camí que surt de l'ampli aparcament i seguint-lo uns 470 metres, lloc on trobarem una altra zona desboscada per a aturar cotxes, aquí el deixem, tot prenent un corriol que surt just davant d'ella creuant la pista. Aquest ens portarà al megàlit de La Mina de Farangortea en uns 210 metres tot pujant el turó.


Dolmen de corredor, idèntic al seu proper company. Fou descobert el 15 de gener de 1962 per Baltasar Anduerza, un guarda forestal de la zona. Segons Txoperena consta d'un túmul de 15 metres de diàmetre i una alçada de 2.30 metres.

De la cambra sepulcral es descriuen, segons Maluquer de Motes, deu lloses que la formen, creant una cambra de 3.50 metres de llargada per 1.90 metres d'amplada, i deu lloses més al seu corredor, de 2.75 metres de llargada. Això crea un sepulcre en el que les seves dimensions totals superen els 6.50 metres de llargada i 2 metres d'amplada. L'alçada queda relativitzada com la del seu proper company, en aquest se li estima de 1.90 metres.

De les seves prospeccions, sabem que fou excavat per primer cop per Fernández Medrano el mateix any de la troballa, amb resultat positiu encara que no gaire abundant. Tot i això, fou Maluquer de Motes el primer en publicar-lo detalladament el 1963. Segons ell, els primers 0.40 metres excavats eren compostos per ossos humans fragmentats i aixafats, tot un ossari, que feia impossible determinar quants individus hi havia en aquesta tomba col·lectiva.

Del poc material arqueològic recuperat, tenint en compte la quantitat d'inhumats, es documenta divers material ceràmic, objectes d'ornamenta, estris quotidians, com destrals de pedra polida, i material lític de sílex, os i una peça de metall no identificat... Possiblement coure.

Visitats els dos megàlits més coneguts i impressionants de la zona, veurem el possible menhir de La Mina de Farangortea. Es troba al costat del camí que refem per arribar de nou al cotxe, a uns 55 metres de la pista.


D'aquest possible megàlit no hem trobat res de res, pel que si ho és, seria inèdit. El que sí que hem trobat és gran quantitat de menhirs dubtosos a la zona. Aquest en qüestió, sembla com si fos part d'un menhir trencat.  Mesura 1.15 metres d'alçada per 0.32 a la seva part més ampla.

Arribem al cotxe i ens posem de nou en ruta per visitar el sepulcre de San Bartolomé. Desfem la pista fins la NA-6020 i la prenem a la dreta cap a Artajona. Un cop a aquest nucli, trobem una cruïlla on girem a l'esquerra en direcció a la població de Tafalla per la NA-6030. Després de 2.20 quilòmetres, trobem dos camins, un a cada banda de la carretera; nosaltres prenem el de l'esquerra i avancem uns 35 metres. Trobarem les restes del dolmen de San Bartolomé a la nostra esquerra ocultes pels matolls.


Són minses, però són clares restes d'un dolmen, encara que n'hi ha que ho dubten; a falta d'excavació no es pot assegurar, però per a mi en té tota la pinta, tot i que la manca d'obra tumular, ens fa dubtar. Però bé, alguna cosa és, les lloses no es claven a terra soles, i menys arrenglerades.

Fou localitzat el 5 d'octubre de 2002 per l'arqueòleg Javier Nuin Cabello, i es podria datar dins del Neolític.

Continuem la ruta anant a visitar uns quants túmuls ubicats a una zona de conreus. Ara, prenem la NA-6030 cap a Artajona i seguim rectes quan aquesta s'ajunta a aquesta població amb la NA-6020. Després de 4 quilòmetres, girem a l'esquerra per una pista asfaltada per continuar uns 800 metres més. A aquest punt, aturem el cotxe i pugem turó amunt uns 150 metres per a trobar el túmul de Genzelaia Cabezón. Proper al túmul trobarem un antic camí, on asseguren un assentament de l'edat del Bronze. Hem pogut saber que uns metres més enllà, es poden veure diverses estructures i evidents sondejos arqueològics, dels que es desconeix la seva legalitat.


Túmul molt ben definit de forma el·líptica de, segons Txoperena, de 12 metres de llargada per 7 d'amplada i que conserva una alçada d'1 metre.

Fou localitzat i catalogat el 24 de novembre de l'any 2007 pel grup Hilharriak. No hem pogut trobar cap tipus d'informació pel que creiem que encara no ha estat estudiat.

Anem ara a visitar el menhir de Genzelaia i els seus túmuls veïns. No són difícils de trobar, però és aconsellable el GPS degut a les seves reduïdes dimensions. Tornem al cotxe i seguim la pista endavant uns 1300 metres, punt on girem a l'esquerra. Continuem poc més d'un quilòmetre i aturem el cotxe al voral. Des d'aquí, a peu ens dirigim al turó que queda a uns 400 metres a la nostra esquerra. Al seu cim, però ben al límit, el primer que trobem és el caigut menhir de Genzelaia.


Fou localitzat per part del grup Hilharriak, l'1 de desembre de l'any 2007.

Segons Txoperena, no pot afirmar que sigui un menhir, ja que no està plantat, més aviat sembla que estigui mogut, humanament parlant, de no fa gaires anys. Tot i això, degut a la seva fisonomia, els propers megàlits, i les seves dimensions (1.73 metres de llarg, 0.70 d'ample i 0.15 metres de gruix), no dubtem a catalogar-lo com a possible menhir. A nosaltres ens ho sembla més que molts que han estat confirmats.

Al mateix cim, ens dirigim als tres petits túmuls. El primer es troba a menys de 5o metres al Sud del menhir.

El conjunt de tres túmuls fou localitzat el 22 d'octubre del 2002 per Nuin Cabello. I segons els experts, la disposició dels tres túmuls fa pensar que realment es tracta d'obres tumulars prehistòriques que han sobreviscut al pas del temps i l'acció humana i animal que ha patit la zona.


Txoperena documenta d'aquest túmul unes dimensions diametrals de 5 metres i un alçada conservada de 0.50 metres. En no haver-se excavat, no disposem de cap tipus d'informació.

Seguim pel II, a pocs metres a l'Est del primer, i, sorpresa la nostra, quan vam veure que es trobava en excavació, pel que, amb una mica de paciència, podrem trobar quelcom d'informació.


Del túmul central d'aquest conjunt de tres podem dir que té un diàmetre de 6 metres amb una elevació de 0.60 metres. No hem trobat cap menció especial d'aquest túmul, els informes d'excavació encara no deuen d'estar publicats.


I anem a pel III, una mica al Nord del segon, i al que Txoperena li estima una obra tumular de dimensions exactes al seu immediat company, 6 metres de diàmetre per 0.60 d'alçada conservada.


Hora de dinar, ho fem amb en Manolo i la Fina a Artajona i, després de recuperar forces i energia, tornem a la cerca megalítica, ara acompanyats i amb núvols de tempesta que van i venen.

El primer en ser visitat són les restes del suposat dolmen de Karakidoia II, que fou localitzat el 15 d'octubre de 2002 per Javier Nuin Cabello. Per arribar-hi, sortim d'Artajona cap el Nord per la NA-6020 i ens desviem a la dreta per una pista asfaltada a l'alçada del quilòmetre 9.30 d'aquesta carretera. Després de recòrrer uns 750 metres, a peu, ens enfilem pel caire dret del turó per a trobar les possibles restes del dolmen de Karakidoia II en uns 200 metres.


Es creu que són les restes tumulars d'un possible megàlit del que no hi ha informació, pel que no deu haver estat estudiat ni excavat, encara que diversos autors confirmen la seva autenticitat, a simple vista, inclús, donant-li una àmplia datació d'entre el Neolític i l'edat del Bronze. A nosaltres ens sembla una cosa molt rara, sobretot per la forma de les pedres que resten del possible túmul.

Tornem al cotxe i avancem 1.5 quilòmetres pel mateix camí fins que arribem a l'inici d'un corriol que surt a mà dreta. Aparquem a la pista i seguim a peu per aquest corriol uns 370 metres, punt en el que pugem pel turó uns 30 metres més (millor dur GPS). Aquí, hi trobarem el menhir de Soplahogueras.


A primera vista, penses "això és un roc normal i corrent". A dia d'avui, sabem que just al costat del gran roc hi ha un altre gran roc a terra amb una llosa clavada al lateral, pel que podria ser la base d'un menhir. La part del possible menhir fotografiada seria un tros, o la part superior. Diversos autors confirmen la seva oficialitat. De fet, i segons Txoperena, la part del menhir que resta in situ té unes dimensions de 0.40 metres d'alt, 0.90 d'ample i 0.40 metres de gruix. I la part estintolada fa 2.10 metres de llarg i 0.90 d'ample. Aquest menhir fou localitzat, de nou, per Nuin Cabello el 14 d'octubre de l'any 2002.

Personalment, cada cop em sembla més un menhir. No sabia res de la suposada base, i, fins i tot li veig un cert contorn fàl·lic. Cal dir també, que la Cris i en Manolo, que són els que van anar a visitar-lo, van trobar a terra diversos esclats de sílex. 

De nou al cotxe, tornem a la carretera NA-6020 i la travessem prenent la pista que queda just davant. Cap als 500 metres veiem un camí a l'esquerra on deixem el cotxe. Seguim a peu per aquest camí, travessem uns prats i ens enfilem per un bosc, on trobarem el possible dolmen d'Andiuz... 


Nosaltres, ben al contrari que el menhir de Soplahogueras, no creiem que això sigui un dolmen, però se li documenten entre el rocam existent diverses lloses clavades a terra. Txoperena, al seu web, documenta un túmul de 8 metres de diàmetre per 0.80 metres d'alçada conservada, pel que podria ser algun tipus d'estructura funerària sense identificar.

El possible sepulcre fou descobert el 13 de setembre de 2002 per Nuin Cabello.

Amb aquesta visita donem el dia per tancat, megalíticament parlant, que comença a tronar i caure gotellada.


Coordenades:

Farangortea o Portillo de Enériz: UTM(ETRS89): 30T, 602388, 4719976
La Mina de Farangortea: UTM(ETRS89): 30T, 602875, 4719721
Possible menhir de La Mina de Farangortea: UTM(ETRS89): 30T, 602741, 4719689
San Bartolomé: UTM(ETRS89): 30T, 603609, 4714848
Túmulo de Genzelaia (Cabezón): UTM(ETRS89): 30T, 599901, 4712788
Menhir de Genzelaia: UTM(ETRS89): 30T, 600947, 4713210
Túmulo de Genzelaia I: UTM(ETRS89): 30T, 600940, 4713202
Túmulo de Genzelaia II: UTM(ETRS89): 30T, 600927, 4713187
Túmulo de Genzelaia III: UTM(ETRS89): 30T, 600918, 4713184
Karakidoia II: UTM(ETRS89): 30T, 604609, 4717607
Menhir de Soplahogueras: UTM(ETRS89): 30T, 605563, 4716868
Andiuz: UTM(ETRS89): 30T, 604562, 4718996