Traductor

dilluns, 3 d’agost de 2015

Megàlits al departament de Finistère I

Primer dia pel departament de Finistère en francès o bé de Penn ar Bed si parlem en bretó, i ens dirigim a la zona de Plomeur (francès) o bé Ploveur (bretó). És un petit llogaret d'uns 5000 habitants, com a molt, però aquest poble és conegut perquè fou el primer en donar l'educació primària bilingüe; l'any 2007 es va inscriure quasi un 30% de l'alumnat a primària bilingüe... francès i bretó. Penso que no s'hauria de perdre cap idioma... al final, l'idioma acaba sent una cosa d'arrels de cada lloc.

Bé, enfocat al què ens dediquem nosaltres, és un lloc impressionant, com tota la Bretagne, ple de megàlits espectaculars... avui veiem un total de 21, començant pel sepulcre de Menez Landu o Taol-Vaen, que es troba just al costat de la carretera D-785, pujant a peu a un desbrossat que hi ha davant de la creperia del mateix nom que el sepulcre, aproximadament un quilòmetre després de passar el poble.


Es tracta de les restes d'un dolmen del qual no n'estic segur de la seva autenticitat... que segurament sí, que estem a Bretagne, però no sé, té quelcom estrany. De fet, no es diu gaire d'aquest, i he trobat algun comentari de que no és un dolmen real, el podríem etiquetar com a monument... però està inscrit com a sepulcre a molts webs francesos, que no donen gens d'informació, el donarem com a bo amb reticències. Té l'aparença d'un dolmen simple, però també podria ser la part final d'un antic dolmen de corredor o una galeria coberta.

Tornem al cotxe i anem a visitar el proper dolmen de Lestrigiou o Lestrigniou, que es troba molt a prop, a només 800 metres en línia recta. Seguim per la D-785 uns 850 metres i girem a la dreta, on, en uns 40 metres, trobarem a la nostra esquerra el monument, de fet, quasi queda tallat per aquest carrer que hem pres.


És una galeria coberta de 12 metres de llarg, entrada lateral i amb una cambra que segurament havia estat més gran, però ara mesura 2 metres de llarg per 1.50 d'ample. Va ser excavada el 1876, recuperant-se quatre recipients ceràmics d'estil Kerigou, una fulla de sílex dues destrals de granit negre, penjolls i un protector de canell de pedra per a un arquer.

Després de veure el dolmen, seguim a peu pel mateix carreró, als pocs metres es torna un camí de terra que seguirem uns metres més, fins que veiem a la dreta del camí, unes lloses mig amagades per la vegetació. Això és el que queda de l'alineament de Lestrigiou en èpoques amb vegetació alta.


Aquest alineament, conegut també com La Madeleine, costa de veure si no saps que hi és, ni el veus, bé o ets un enamorat dels rocs com jo... enamorat de tot el que hi ha darrera... la cultura, l'esforç dels seus habitants vers ella, la creença en el que feien, la forma de viure, etc.

A principis del segle XIX, encara es podien comptar més de 600 menhirs repartits en quatre fileres d'una longitud aproximada d'1 quilòmetre. Cap el 1885, només en romanien uns 200 i ,a dia d'avui, només en resten una cinquantena molt disseminats per la zona i, com es veu a la foto, alguns d'ells força ocults per la vegetació. El 1920, Daryl Forde explicava el conjunto com un alineament que finalitzava en un cròmlec, avui imperceptible.

Tornem al cotxe i ens dirigim al dolmen de Penkêr ar Bloaz. Passem de llarg la D-785 i seguim fins trobar la D-53, que prenem cap a l'esquerra en direcció a Pendreff. Agafem el tercer camí a l'esquerra, que indica dolmen a 60 metres, i el trobem al poc entre la vegetació. 


Tot i estar senyalitzat i ser molt accessible, no hem trobat gaire informació, només que és una cambra simple i monument nacional des de 1924.

Després d'intentar veure l'alineament de menhirs de Pendreff, però no ser capaços de trobar l'entrada, anem a visitar el magnífic dolmen de Kerugou. Seguint el mapa, podeu pensar que no portàvem la ruta gaire ben feta i estaríeu encertant de ple, però com el dia amenaçava pluja, anàvem improvisant... Bé, la manera més fàcil és fer mitja volta i prendre ara la segona pista de la dreta, que duu a Menez Landu. Sense desviar-nos arribem a la D-785, que agafem cap a la dreta i girem a la primera a l'esquerra. Quan aquesta pista s'acaba, agafem a la dreta i de nou la primera a l'esquerra. Seguirem rectes sense desviar-nos a les interseccions fins que veiem a la nostra esquerra la galeria coberta en T de Kerugou, que disposa de senyalització i plafó informatiu.


Tot i que només conserva una llosa de coberta trencada, es poden identificar perfectament dues cambres laterals d'uns 2 metres quadrats cadascuna. El passadís mesura uns 6 metres de longitud i encara es pot observar part del túmul de 30 metres de diàmetre i prop de 3 d'alçada. 


Durant l'excavació del 1877, es van trobar indicis de terra enllosat, a més de material lític, com són diverses destrals i trossets de sílex. Tot i això, el més important va ser la troballa d'una gran quantitat de ceràmica: bols de fons rodó sense decorar, gots carenats decorats i altres atuells de base plana. En conjunt, aquesta ceràmica s'ha denominat Kerugou en honor al dolmen on es va trobar. Pot trobar-se ceràmica d'aquest tipus per tot el sud de Bretanya. 

Al costat dret del megàlit, vam trobar aquesta curiosa pedra arrodonida de la que no hem sabut trobar cap informació, només gent que es pregunta, com nosaltres què caram deu ser.



Per acabar amb el poble de Plomeur, visitarem l'allargat megàlit de Presqu'île de la Torche, ubicat en un magnífic indret amb unes meravelloses vistes de la platja, on hi ha diverses desenes de surfistes, ballant sobre les ones. Arribar a aquesta península és molt fàcil, ja que és un lloc més que turístic. Des del dolmen de Kerugou, girem a l'esquerra quan el carrer s'acaba i seguim aquesta nova pista fins que mor a una rotonda, on trobem un cartell que ens indica que hem d'agafar la primera sortida. Sense deixar la carretera, arribem a l'aparcament de la Presqu'île de la Torche. Tot i que fa mal dia, està ple de cotxes de surfistes i turistes, però tenim sort i trobem un forat. Ja a peu, continuem fins la punta de la península, on trobem el megàlit a la nostra dreta.


També anomenat Began Dorchenn, es tracta d'una galeria coberta transepta amb cinc habitacions datada dins del Neolític mitjà, aproximadament cap el 4000 a.C. Segons els estudis, aquesta sepultura era, inicialment, un dolmen de corredor amb passadís curt i cambra sub-octogonal que va ser transformat en transepte. De fet, hom pot veure com el corredor canvia de direcció a la meitat, mostrant on era l'accés original del megàlit.

Pel que fa a les troballes, es van recuperar ossos humans i material divers del Neolític mitjà i final, com peces de sílex i fragments de ceràmica. 

Fem una pausa per dinar i tot seguit anem a Penmarch a visitar el curiós i bonic dolmen de Poulguen.


Lamentablement, el seu estat no permet visitar el seu interior, ja que hi ha risc d'esfondrament. Es tracta d'un túmul de 40 metres de diàmetre i 8 d'alçada, que ha estat excavat en 4 ocasions.

Seguim la ruta visitant l'alineament de Kerharo. Per fer-ho, tornem a la zona de Plomeur i anem de nou com si volguéssim anar a la Presqu'île de la Torche, però ens desviem abans cap a Kerhado. Des de que prenem la carretera que porta a la Presqu'île de la Torche, fem uns 3100 metres i agafem la pista asfaltada de la nostra dreta que indica Kerharo i també Menhirs. Seguirem uns 800 metres i trobarem, enmig d'un prat, l'alineament a la nostra dreta.


No sabem si antigament hi havia hagut més menhirs, però actualment l'alineament consta de dos menhirs de dimensions desiguals. El més gran mesura 3.50 metres d'alçada per 2 d'amplada i 0.80 de gruix, mentre que el petit té una alçada de 1.40 metres, una amplada d'1 metre i 40 centímetres de gruix.

Tot seguit, anem a Plobannalec a continuar amb la recerca. Comencem pel dolmen de Kervignon, que realment sembla que la llosa de coberta hagi de caure en qualsevol ventadeta que faci. Per arribar-hi, desfem el camí fins la D-785 i la prenem cap a la dreta. Poc després, agafem la primera pista asfaltada que surt a l'esquerra i empalma amb la D-57, on girem a la dreta. Seguim fins trobar una rotonda, on agafem la sortida cap a Plobannalec seguint la D-53. Un cop a aquest nucli, trobem una nova rotonda i prenem la primera sortida, cap a Lesconil per la D-102. Després d'uns 1300 metres, agafem el carrer que surt a la nostra dreta amb la indicació de dòlmens. En 240 metres, trobem una indicació a la nostra dreta cap al dolmen de Kervadol, però si mirem a la nostra esquerra veurem el curiós dolmen de Kervignon.


Mirant el sepulcre, un es pregunta... com collons s'aguanta la llosa de coberta? sembla cimentada... A la foto no es veu, però darrere de la llosa de la dreta, hi ha una altra llosa més petita on descansa la coberta. Com a curiositat, la coberta està fortament erosionada per la pluja, havent provocat uns reguerons en ella. Buscant informació sobre el sepulcre, hem trobat que els estudiosos diuen que el que resta del megàlit no és la cambra sinó un tros del seu corredor d'accés. Amb aquesta informació, es data dins del Neolític.

Seguim el dia tot anat a veure els dos germans de Kervadol. A peu, seguim uns 240 metres el camí de sorra que indica el cartell que quedava fa un moment a la nostra dreta. Trobem un panell informatiu a la dreta marcant un corriol que seguim fins als dòlmens de Kervadol. El primer que veiem és el de Kervadol I.


Just al costat, trobem el de Kervadol II.



Aquesta petita necròpoli de dòlmens simples està datada vers el 3500 a. C.

Desfem el camí fins al cotxe. Escrivint aquesta entrada, hem vist que l'havíem deixat aparcat a només 260 metres de dos sepulcres més... però com no ho sabíem, no els vam visitar. Si hi voleu anar, només cal seguir aquests metres pel carrer asfaltat i es troben a mà esquerra. Són els dòlmens de Kerfuens.

Continuem la ruta megalítica d'avui, tot anant a visitar les restes del dolmen de Tronval. Seguim amb el cotxe pel carrer asfaltat fins que s'acaba i girem llavors a la dreta. Aquest nou carrer, també s'acaba i ara girem a l'esquerra. Després de 700 metres, prenem el carrer de la nostra dreta i aturem el cotxe un 60 metres més endavant. A la nostra dreta, veiem un corriol marcat amb una indicació groga que s'endinsa al bosquet. Seguint-lo, trobem el dolmen de Tronval a una clariana.


Aquest estrany megàlit neolític és un dolmen doble en estat acceptable. Una de les dues parts, la del fons a la fotografia, és una llosa de coberta subjectada per tres pilars, mentre que la segona part, en primer terme a la foto, es troba caigut.

De nou al cotxe, ara sí que en farem una de bona... ens dirigim a la necròpoli de Quelarn, on veurem un total de sis dòlmens paral·lels, la veritat és que molts d'ells bastant malmesos. Per arribar-hi, només cal seguir 260 metres el mateix carrer i trobem la indicació de Quelarn. Podem aparcar còmodament a mà esquerra. A l'entrada del recinte, trobem el plànol de com era el conjunt... i gràcies! perquè algunes de les tombes estan tan ruïnoses que no se sap on acaba una i comença la següent. Totes elles eren tapades per un túmul allargat de 50 metres de longitud. Aquest conjunt es data al Neolític mig, cap el 3600 a.C.


La visita es realitza seguint el plànol d'esquerra a dreta. El primer sepulcre que trobem encara conserva parets de tres de les quatre habitacions que sembla que tenia i és fàcil veure les seves dimensions.


La segona tomba és de les millors conservades i encara conserva part de la coberta. També constava de quatre cambres, força visibles totes elles a dia d'avui.


I ara comença l'embolic. Les tombes 3, 4 i 5 estan molt deteriorades i és on un comença a dubtar de quina és cadascuna. A més, la vegetació no hi ajuda gaire...

Aquesta primera és la número 3, que conserva part de tres de les quatre habitacions que es creu que tenia. 


La número 4 conserva restes de les quatre cambres, però són restes tan disperses que és difícil fer-se una idea de com era.


I què dir de la número 5? Amb tants matolls no es veu gairebé res, però també conserva restes de les quatre habitacions que tenia.


Per sort, l'última i més gran, la número 6, tot i no conservar gaires lloses, sí permet fer-se a la idea de com era, ja que entre les lloses i les cavitats en forma de cambra, es veuen clarament la seva tipologia i dimensions, contenint 6 habitacions.


La veritat és que las fotos no fan gens de justícia, tot i l'estat al què es troben, no dubtes ni un moment en que són les restes de sis antics dòlmens. I com totes les bones necròpolis, té el seu menhir, l'anomenat menhir de Quelarn, situat uns 20 metres al sud de les tombes.


Aquest curiós menhir, d'uns 2.50 metres d'alçada, té un regueró que el recorre de dalt a baix, possiblement resultat de les abundants pluges de la zona. Possiblement, es tracta de l'únic supervivent de l'anella que envoltava el túmul. Com a molts altres monuments megalítics, va servir de pedrera durant l'edat mitjana, així que bé podrien haver desaparegut la resta a aquella època. Aquest fet també explica perquè la necròpoli es troba tan malmesa. 

Tornem a Plomeur, parant a veure un menhir que ens queda relativament a prop, el de Lanvenaël. Seguim el carrer pel que anem i prenem la D-53 cap a l'esquerra quan aquest s'acaba. Després d'uns 2.5 quilòmetres, arribem a una rotonda i agafem la primera sortida. Recorrem 1200 metres més i girem a l'esquerra, seguint el carrer fins que s'acaba i girem llavors a la dreta. Poc després, arribem a una rotonda, on agafem la tercera sortida. Uns 720 metres més tard, girem a la dreta en direcció a Kerugou, passant de nou pel dolmen que hem vist al matí, i deixem a l'esquerra la maca capella de Saint Budoc. A partir de la capella, la carretera fa una corba a l'esquerra i poc després prenem un camí que surt a mà esquerra. Quan arribem a un bosquet, tornem a girar, aquest cop a la dreta, i ja veiem el menhir a la nostra dreta. És difícil acostar-s'hi, així que a la foto es veu mig camuflat.


El menhir de Lanvenaël, de cinc metres d'alçada, té un germà petit als seus peus que no vam veure des de la llunyania degut a l'abundant vegetació.

Després del menhir, just sortir a la carretera principal, per ja deixar de veure megàlits i anar a fer alguna visita de pobles, la Cris fot una frenada, amb el cotxe aparcant al costat de la carretera... i em diu:
- Mira a l'esquerra.
- Què passa?
- No ho veus?
- No.
- Mira't la casa.
- Ostres tu!!


Si això no és un menhir, com diem a Catalunya... me la tallo i em faig monja! No hem sabut trobar el nom, ni res que se li assembli... jo vaig fer l'intent de posar-li menhir Cristina, però ella em va treure les cabòries del cap, i tocant de peus a terra el va anomenar Lanvenaël II. Tot i que deu tenir un altre nom, ja el vam batejar. Potser és plantat allà artificialment, però semblar, ho sembla!

I amb això, sí que per avui ja n'hi ha prou, demà més!


Coordenades:

Menez Landu: UTM(ETRS89): 30T, 402461, 5298307
Lestrigiou: UTM(ETRS89): 30T, 401881, 5297721
Alineament de Lestrigiou: UTM(ETRS89): 30T, 401605, 5298042
Penkêr ar Bloaz: UTM(ETRS89): 30T, 403114, 5297052
Kerugou: UTM(ETRS89): 30T, 402034, 5300033
Presqu'île de la Torche: UTM(ETRS89): 30T, 398743, 5299090
Poulguen: UTM(ETRS89): 30T, 402294, 5295647
Alineament de Kerhado: UTM(ETRS89): 30T, 400205, 5299946
Kervignon: UTM(ETRS89): 30T, 407943, 5296048
Kervadol I: UTM(ETRS89): 30T, 407931, 5296286
Kervadol II: UTM(ETRS89): 30T, 407931, 5296286
Tronval: UTM(ETRS89): 30T, 406513, 5296141
Quelarn I: UTM(ETRS89): 30T, 406305, 5296365
Quelarn II: UTM(ETRS89): 30T, 406305, 5296365
Quelarn III: UTM(ETRS89): 30T, 406305, 5296365
Quelarn IV: UTM(ETRS89): 30T, 406305, 5296365
Quelarn V: UTM(ETRS89): 30T, 406305, 5296365
Quelarn VI: UTM(ETRS89): 30T, 406305, 5296365
Menhir de Quelarn: UTM(ETRS89): 30T, 406293, 5296351
Menhir de Lanvenaël: UTM(ETRS89): 30T, 401426, 5300472
Menhir de Lanvenaël II: UTM(ETRS89): 30T, 400706, 5300586