diumenge, 12 de març de 2017

Poblat a Argentona

Aquesta entrada del blog, la volia fer jo, el per què? Doncs perquè és a casa meva...

Es tracta d'un poblat iberoromà, situat al terme municipal d'Argentona, gairebé arribant al terme municipal de Mataró. Concretament, a les terres de Can Balanzó (històricament, Can Balençó o Can Balançó, fins temps franquistes, on el senyor Paco Franco va fer canviar el nom), un dels diversos terrenys i masos del meu besavi, que va fer diners amb el cafè, a les Amèriques.

Encara recordo de nen, amb el meu germà i diversos cosins, que vam fer amistat amb els arqueòlegs i els ajudàvem a netejar, a pinzellades, el material arqueològic trobat a l'excavació del 1991.

Bé, al tema, al jaciment no s'hi pot accedir, ja que es troba a la propietat privada de Can Balanzó, i tampoc no us perdreu res, ja que avui en dia es troba soterrat per protegir l'estructura. Però jo us poso les fotografies que tinc de l'excavació que es produí del 2 de setembre al 24 de desembre del 1991, quan jo tenia deu anys, i les de l'estat actual, doncs avui hem fet una calçotada a casa i he aprofitat per fer fotos i prendre les coordenades.


(foto del 1991)

Aquest jaciment arqueològic és un vell poblat que va perdurar al temps, des del Ferro-Ibèric fins al Romà Alt Imperi, vers el 250 a.C. i el 50 d.C., segons el materials recuperats, tot i que es documenten vestigis materials del segle IV a.C.

El van localitzar arran de les prospeccions que van fer per a la construcció de la C-32, l'autopista del Maresme. Aquestes prospeccions del 1989 van determinar que el possible, fos el que fos, devia ser cap a casa meva i cap a la finca veïna de Can Barrau, ja que les restes arqueològiques minvaven quan més pujaves pel Turó de Cerdanyola. Donat que l'autopista havia de passar sobre gran part del jaciment i aquest era molt extens, es va realitzar l'excavació del 1991 als camps de Can Balanzó. A ella es va localitzar un cercle de pedres irregulars, que ben bé, segons el experts, podria ser d'algun tipus d'instal·lació relacionada amb una explotació agrícola del segle II a.C.

Tot seguit, varen localitzar les restes de l'assentament romà. Uns murs d'era tardo-republicanes, a banda d'uns murs que canalitzaven l'aigua del torrent i diverses estances quadrades o rectangulars, cada una d'elles amb llar de foc.

Finalment, es varen trobar restes de mitjans del segle I d.C. corresponents a un tercer període d'ocupació del que va començar sent aquest poblat iber. 

(foto del 1991)

A la foto superior, podem veure part de l'estructura d'un dels hàbitats romans, que és tot el que hi ha fotografiat. Perdoneu, però les fotos són de l'any 1991, les restes romanes són les més evidents i jo no vaig fer les fotos, de fet, no tenia ni idea de què acabaria entusiasmant-me per aquest món, la prehistòria.

El poblat es va remodelar i modernitzar amb el pas del temps, a l'estil romà i així va perdurar en el temps.

 (fotos del 1991) 

A les fotos superiors, es pot veure el diferent gruix de les parets romanes, les més primes són d'era alto-imperial, vers el segle I a.C.

Dels materials arqueològics, part dels quals jo vaig netejar, es documenten a l'informe d'excavació un total de 62137 restes de ceràmica i àmfores d'era ibera, i moltes altres itàliques, púnico-ebussitanes, ceràmica grisa de la costa catalana, també de fenício-púnica i molts altres estils ceràmics més, donat el comerç existent a l'era romana. Aquest fet otorga a Can Balanzó el privilegi de ser el jaciment rural més important d'època iberoromana de tota Catalunya.

Aquest és l'estat actual del jaciment. Ja us deia jo que no val la pena anar-hi, com a molt us podeu emportar una mossegada de la Darwin i la Newton, les dues pastors alemanys que campen per la finca amb total llibertat.


Però si voleu fer una ullada des de fora, us podeu apropar a l'antic jaciment, per un camí que va paral·lel a la C-32, que surt des del túnel que creua l'autopista, tot anat pel camí sorrenc que uneix Mataró i Argentona. És fàcil de localitzar, just a sota del dipòsit d'aigua que veurem pujant pel camí, a la nostra dreta.


Coordenades:

Poblat de Can Balanzó: UTM(ETRS89): 31T, 451500, 4599700

dimarts, 28 de febrer de 2017

Menhir a Botarell

Avui, farem la visita més ràpida de tot el blog per visitar el menhir més meridional de Catalunya. Aquest es troba a les terres tarragonines del Baix Camp, concretament a un petit poble anomenat Botarell.

A Tarragona, hi ha pocs dòlmens i menhirs, però, "curiosament", sí que s'hi han trobat diversos poblats Ibers, inscultures i pintures... No som experts, però segons el nostre criteri deu tenir molt a veure la invasió romana i la construcció de la ciutat de Tarraco.

Bé, per arribar al menhir d'avui, deixem l'A-7 per la sortida 1143, prenent la T-312 cap a Montbrió del Camp. Travessem el poble sense deixar la carretera fins a trobar-nos amb una rotonda, a la que agafarem la primera sortida, tot prenent la T-320. Aquesta és la que ens portarà, en uns 1200 metres, al menhir de La Pedra Fita, que queda a la part esquerra de la carretera, situat al cim d'un monticle metàl·lic que l'hi han fet recentment.


Ens trobem davant d'un monòlit de granit de 2.72 metres de longitud, 55 centímetres d'ample i 35 de gruix, i amb un pes aproximat de 1500 quilograms. Aquest menhir fou trencat als volts dels anys 50, i restaurat el 2004 per Judit Birosta i Carolina Jorcano, sota la coordinació d'Àngels Jorba, d'aquí les franges que es veuen ajuntant els dos rocs.

En aquest preciós menhir, podem avistar fàcilment unes quantes de les 10 cassoletes que té a la seva part inferior davantera (algunes queden cobertes pel monticle), 1 al bell mig en la posterior, i 3 creus gregues a la part superior davantera. 

Al poble de Botarell, també es van trobar restes de dos hàbitats d'era prehistòrica, extraient de sendes excavacions restes de sílex i fragments de ceràmiques, de les quals no disposo de datació, no com del gran roc, al que se li suposa una antiguitat de cap el quart o tercer mil·lenni a.C., això vol dir que és d'era neolítica o bé calcolítica.


Coordenades:

Menhir de La Pedra Fita: UTM(ETRS89): 31T, 331449, 4555590

dissabte, 18 de febrer de 2017

Dòlmens a Colera I i Llançà I

Avui, ens acostem a la zona nord de l'Alt Empordà per visitar el conjunt megalític que es troba al voltant de la maca ermita de Sant Miquel de Colera. Som conscients de que no aconseguirem veure'ls tots perquè el ritme que portem ara amb els nens no permet gaires visites, però hi tornarem.

Per arribar agafem la N-260 en direcció a Portbou. Passada la platja del Garbet i a l'alçada del quilòmetre 12, agafem la pista que surt a mà esquerra cap a sant Miquel de Colera. Es troba en força bon estat, pel que continuem amb el cotxe. Després de 3.6 quilòmetres, hem de fer una ziga-zaga: primer girem molt tancats a l'esquerra (prenent la tercera pista) i, als 90 metres, girem molt tancats de nou, però aquest cop a la dreta. Seguim 500 metres més, passem de llarg una pista que surt a la nostra dreta, i poc després ja veiem un dipòsit d'aigua que queda dalt d'un turó a la nostra esquerra i una pista que baixa cap a la vall, també a la nostra esquerra. Agafem aquesta pista i continuem uns 740 metres. Deixem el cotxe i pugem a peu per la vessant de la nostra dreta (el camí es troba senyalitzat) fins a trobar el dolmen del Mas Patiràs o Puig d'Esquers III.


Aquest megàlit, de quars blanc, és un possible sepulcre de corredor, però la seva tipologia no es pot assegurar, ja que no ha estat mai excavat i el seu estat no permet veure-ho clarament. Les lloses existents, tot i haver estat desplaçades, semblen determinar una cambra trapezoïdal de 1.70 metres de longitud, per 1.10 d'amplada i 1.08 d'alçada màxima. Es conserven restes de túmul, de tendència circular, d'uns 8 o 9 metres de diàmetre i format principalment per pissarra, quars blanc i sorra.

Va ser descobert el 1986 per dos membres del GESEART, Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero. Suposant que es tracta d'un sepulcre de corredor, Josep Tarrús el data a la segona meitat del IV mil·leni, dins del Neolític mitjà.

Seguint el camí que ens ha dut al dolmen del Mas Patiràs, podríem tirar amunt cap el Puig d'Esquers, però com anem amb els nens i el pendent és dur, preferim baixar, visitar les restes d'un dolmen molt proper (de fet, visible des del dolmen del Mas Patiràs) i acostar-nos al puig des de l'altra vessant. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al dipòsit d'aigua que hem passat fa una estona i agafem la pista per la que hem arribat cap a l'esquerra. Al poc, en uns 90 metres, les restes del sepulcre del Pla dels Capellans quedaran a la nostra esquerra enfilant-nos al turó. 


Lamentablement, aquest dolmen va ser destruït el 1975 per les màquines que preparaven feixes al terreny, i el què es veu a la foto són les úniques restes visibles, un fragment de la llosa de coberta, que com el seu veí, també és de quars blanc.

Aquest megàlit va ser descobert entre el 1948 i 1950 per Joan Garriga i Pujol, qui va publicar-lo amb un dibuix de planta, fet que ha permès saber que es tractava d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal amb passadís estret. Com el de Mas Patiràs, es pot incloure dins de la segona meitat del IV mil·leni a.C. 

Seguim endavant per la mateixa pista per a acostar-nos el màxim possible al Puig d'Esquers. Després d'uns 615 metres, veiem a la nostra esquerra un camí a peu que s'enfila cap al puig. Deixem aquí el cotxe i el prenem. Als 750 metres, ens trobem amb una cruïlla de camins, on nosaltres agafem el primer que queda a la nostra esquerra. Uns 280 metres més endavant arribem al puig. Nosaltres el vam vorejar per l'esquerra esperant trobar les restes del desaparegut dolmen de Puig d'Esquers II, però, allà on marquen les coordenades d'en Josep Tarrús, vam veure molta pedra i molt pedruscall trencat, sense trobar restes evidents del megàlit, així que vam continuar cap a l'altre sepulcre. Puig d'Esquers II, igual que el del Pla dels Capellans, va ser destruït el 1975 per màquines forestals que preparaven la zona per a replantar arbres... una pena perquè, a més, aquest megàlit havia estat esmentat per primera vegada l'any 1017. Es tractava d'un sepulcre de corredor fet de quars blanc amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret, molt similar a Puig d'Esquers I. Conservava gran part del túmul i el cròmlec de contenció.

Per arribar a Puig d'Esquers I, acabem de vorejar el turó i, deixant la caseta del cim a la nostra esquena, virem lleugerament a la dreta baixant un pèl i fàcilment veurem el dolmen enmig de gran quantitat de pedruscall. 


Puig d'Esquers I, també fet amb quars blanc, però amb una de llosa infiltrada de pissarra, conserva la coberta, tot i que està trencada i desplaçada una part. És un sepulcre de corredor amb una cambra pentagonal estreta, el corredor del qual no és visible a dia d'avui, però podria trobar-se sota el pedruscall. La cambra, formada per cinc lloses, mesura 1.70 metres de longitud, per 0.45 d'amplada i 1.30 d'alçada màxima conservada. Com hem comentat, conserva clares restes de túmul, d'uns 8 o 9 metres de diàmetre, fet de pissarra i quars, i també part del seu anell de contenció. 

Els megàlits d'aquesta zona van ser esmentats de manera general el segle XIX per Josep Antoni de Nouvilas i per Joan Avilés. Posteriorment, Manuel Cazurro el cita, però tampoc hi dona gaires detalls. El 1923, Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el van excavar (juntament amb Puig d'Esquers II), i Pericot el va publicar a la seva tesi sense incloure el dibuix de la seva planta, que sí va publicar el 1931. Aquesta excavació no va donar troballes.

Per la seva tipologia, pot datar-se cap a meitats del III mil·leni a.C., dins del Neolític mitjà.

Finalitzada la visita dels sepulcres del voltant del Puig d'Esquers, fem un intent d'arribar a l'ermita de Sant Miquel de Colera, però desistim perquè ha plogut molt últimament i la pista que hi porta està impracticable amb un cotxe com el nostre. Com hi tornarem per veure la resta de dòlmens de la zona, ja ens hi acostarem en una altra ocasió. 


Coordenades:

Mas Patiràs o Puig d'Esquers IIIUTM(ETRS89): 31T, 508456, 4693157
Pla dels Capellans: UTM(ETRS89): 31T, 508670, 4693682
Puig d'Esquers I: UTM(ETRS89): 31T, 507933, 4693274

divendres, 3 de febrer de 2017

Dolmen a Romanyà de la Selva IV i megàlits a Calonge III

A la fi, avui ens decidim a anar a l'últim megàlit descobert de què tenim notícies. Es troba a Romanyà de la Selva i arribar-hi és força fàcil, així que ens ho podem permetre!

Anem fins a Romanyà i passem el nucli com si anéssim cap a la urbanització de la Roca Malvet. Just on surt el desviament a la dreta cap a aquesta urbanització, a l'esquerra surt un camí de sorra, transitable en cotxe només si aquest és un 4x4, que baixa cap a la Vall dels Molins. Seguim aquest camí i, als 350 metres, trobem una bifurcació, on agafem la pista de la dreta. En 650 metres més, trobem, a la nostra dreta, un túmul sobre el qual s'ubica el dolmen de les Ginesteres (inicialment anomenat Can Reparat). 


Des del seu descobriment, el maig del 2016 per Jordi Fernández, el dolmen ha estat netejat i començat a excavar, però encara no es disposa de resultats d'aquesta excavació. Sembla un sepulcre de corredor de grans dimensions, tot i que no es veuen clars vestigis del corredor. Això sí, sobta la gran quantitat de pedres grosses que hi ha per tot el túmul i el seu voltant. Un dels costats de la cambra ha cedit una mica i la coberta es troba inclinada cap aquell costat. Conserva força pedruscall tumular.

Respecte a les dimensions, de manera grollera vam mesurar la coberta, de 1.30 metres d'amplada per 2.00 de longitud, i l'alçada visible de la capçalera, 75 centímetres per la part exterior de la cambra.

Com encara queda una estona de claror, ens acostem a Calonge a visitar un paradolmen i una cova sepulcral. Per arribar-hi, des de Romanyà agafem la carretera GIV-6612, que duu a Calonge passant per Cabanyes. Després de 10.4 quilòmetres, arribem a una rotonda i agafem la segona sortida, en direcció a Palamós, Calonge i Sant Antoni. A la següent rotonda, agafem la primera sortida i trobem una tercera rotonda, on també prenem la primera sortida. Pel carrer del Vi, voregem el polígon i anem paral·lels a l'autovia C-31 fins que trobem un pont a la nostra dreta, per on seguim. Anem per l'altra banda de l'autovia i deixem a la dreta el desviament cap a Mas Palli dels Vilars. El carrer pel que anem torna a travessar l'autovia, aquesta vegada per sota, i just després surt un camí sorrenc a l'esquerra que s'enfila per la muntanya. Amb un 4x4 podríem pujar-hi bé, però nosaltres pugem uns metres i aparquem per acabar el camí a peu. Passem de llarg una pista ampla a mà esquerra i seguim pujant uns 310 metres. En aquest punt, veiem un corriol a la dreta, que serà el què agafarem després per anar a la cova, però ara continuem uns 150 metres més, fins trobar un corriol a mà esquerra que s'endinsa a un bosquet. Ara, el més pràctic és tirar de coordenades perquè hi ha petjades per tot arreu i és complicat explicar-ho. El què hem de fer és entrar al bosquet i anar en direcció oposada a la que portàvem pel camí i acostant-nos a la cinglera que queda sobre l'autovia. Si no ens perdem gaire, arribarem al paradolmen del Mas Palet dels Llops.


Aquest paradolmen consta d'una cavitat, amb una gran cassoleta, i unes lloses fent de parets del corredor.

Va ser descobert el 2008 per Montse Pérez, treballadora de l'Ajuntament de Calonge, durant una visita a la zona afectada pel desdoblament de l'autovia C-31. Per sort, finalment, aquest jaciment no ha estat afectat per les obres d'ampliació.

Desfem el camí fins el corriol indicat abans i el seguim 200 metres. En aquell punt, trobem a la nostra dreta la Cova del Ronquillo.


Aquesta cavitat natural amb possible ús sepulcral es troba sota una gran roca de 3.50 metres d'alçada i té unes dimensions de 1.60 metres d'amplada, 1.50 metres d'alçada i 3.50 metres de fondària. Si ens hi fixem, el seu sostre conté múltiples cassoletes, però aquestes són naturals. També podem veure que els laterals s'han omplert de pedra per a que la cavitat quedés tancada fins el nivell de terra. A la seva excavació, van aparèixer tres fragments de ceràmica a mà i un còdol trencat.

Per la zona encara hi ha més coves i pedres amb gravats, però els dies són curts i el temps avui ja no dona per més. Un altre dia, més!


Coordenades:

De Les Ginesteres: UTM(ETRS89): 31T, 501109, 4632636
Paradolmen del Mas Palet dels Llops: UTM(ETRS89): 31T, 506629, 4632419
Cova del Ronquillo: UTM(ETRS89): 31T, 506820, 4632378

diumenge, 11 de desembre de 2016

Dolmen a Campoussy II

Visita molt ràpida al monument megalític de Cayenne, també conegut com la Cova del Misser, vam caminar uns 50 metres!! que ara amb els nens s'han de buscar coses més faciletes. Ara, realment és força macot el sepulcre, amb el seu túmul encara ben definit i la cambra sepulcral pràcticament intacta.

Per arribar-hi, prenem la D619 de Campossí a Prada. Passat el quilòmetre 31, trobarem un camí sorrenc que surt a l'esquerra, amb un senyal de risc d'incendi, el prenem i en menys de 500 metres arribarem a un encreuament amb un altre camí. Allà deixem el cotxe i continuem a peu aquest camí cap a l'esquerra, tal i com hem arribat. Fem uns cinquanta metres endinsant-nos en un bonic bosc que hi ha la dreta del camí. En aquest bosc seguirem un corriolet desdibuixat que hi ha, que va en direcció com si tornéssim al cotxe, seguint-lo trobarem sense cap dificultat el sepulcre de Cayenne o de la Cova del Misser, a uns 20 metres de la pista.


El que cataloguen els experts francesos com a dolmen simple de la cova del Misser, a nosaltres no ens va semblar tant simple; tampoc no vam ser-hi molta estona, que els petitons tenien gana, pero bé, als dos ens va semblar veure lloses com si tingués un antic corredor. Consultant l'obra de Jean Abélanet, veiem que també esmenta aquesta possibilitat, i inclou un esquema del megàlit on es veu una perfecta alineació de la llosa lateral de la cambra respecte la del més que possible corredor. El que sí que vam veure amb molta claredat és el túmul, d'uns 5 metres de diàmetre i un fort desnivell.

Pel que fa a les seves dimensions, la cambra mesura 2 metres de longitud per 1.20 d'amplada. Com a curiositat, a la part de la capçalera hi ha un mur de pedra seca, ja que la llosa de capçalera és més estreta que la cambra, fet que podria indicar que inicialment la cambra era més estreta i va ser reformada.

Durant les excavacions al megàlit, es van trobar diversos vasos decorats d'estil Gobelet. Aquestes troballes ens indiquen una datació aproximada de cap a finals del tercer mil·leni a.C. (cap el 2200), ja a l'era calcolítica.

Molt proper, hi ha un menhir "fals"; realment es tracta d'un roc amb forma de menhir, degut a la erosió produïda pel vent sobre el bloc granític, de la mateixa forma que s'ha generat al proper Roc Cornut.


Coordenades:

Cayenne o Cova del Misser: UTM(ETRS89): 31T, 455296, 4725371

dijous, 8 de desembre de 2016

Dòlmens i menhir a Aude

Ens prenem uns dies de vacances i anem a la propera França, on hi ha quantitat de megàlits no gaire difícils d'arribar... és el que té ser pare i mare, s'han acabat les rutes de caminar molt durant uns anys.

Bé, ens dirigim cap a Vilaroja de Termenés (en Català), Vilaroja Termenés (en Occità) o bé Villerouge-Termenès (en Francès), més que res per fer una visita ràpida del maco poblet i dinar. Tot seguit, prenem la D-613, que és la carretera per on hem arribat, però ara l'agafem en direcció contrària. La seguirem passant Felinas de Termenés, fins a trobar la D-40 a la nostra dreta i per ella seguirem uns dos quilòmetres fins a trobar, just després d'una corba a l'esquerra, un caminoi, també a la nostra esquerra, que ja farem a peu. En uns 100 metres, ens endinsarem a "l'emmaranyat" que hi ha a l'esquerra, cercant i trobant, a uns 15 metres del camí, el menhir caigut de Moulintours.


Aquest monòlit amida 2.65 metres de llarg per 1.15 metres d'ample, i consta d'un pes aproximat de 4 tones. El fet de que sigui pedra calcària pot crear confusió amb antics gravats, però no he trobat cap informació que esmenti cap inscultura.

Vist el megàlit, tornem al cotxe i ens dirigim per la D-40 de nou cap a la D-613, la que prendrem en la mateixa direcció que abans, fins a arribar a la Ròca de Fan. Ja dins el nucli, girarem a l'esquerra per la D-1610, la que seguirem uns 4.6 quilòmetres fins a trobar a la nostra esquerra després d'una corba àmplia a la dreta, un camí sorrenc que em sembla recordar que tenia una tanca per a les vaques. Allà deixem el cotxe i a peu ens endinsem pel camí enfangat.

El primer que ens trobarem són uns prats on podem trobar el dolmen de Tres Peyros, nosaltres ens el vam saltar, per problemes amb el GPS, però sí que vam veure els dos següents.

Seguim pel camí principal fins a trobar un de més petit que surt a la nostra esquerra, que s'enfila al turó denominat L'Arquette. Seguint aquest camí uns 320 metres i endinsant-nos en un curiós bosc, trobarem a l'esquerra del camí, pujant una petita elevació tumular, el dolmen la Table des Maures o Table des Morts, crec recordar que era senyalitzat.



Lluís Pericot l'indica a la seva tesi l'any 1950, fet que va causar que molts cercadors de tresors l'anessin a excavar, no facilitant la seva conservació. Actualment, el sepulcre està en un estat prou deplorable, fent que sigui complicat definir el seu estil arquitectònic. El que sí que veurem clarament és el túmul, de fet, hi pujarem. Les mides aproximades de l'antiga tomba són de 3.30 metres de llarg per 1.20 metres d'ample.

L'any 1920 en unes prospeccions acurades al megàlit aparegueren 85 dents humanes, fragments d'ossos humans, l'anell de bronze i un penjoll de cardium. També em consta que aparegué una fulla de ganivet trencada, un botó amb perforació en "V" i un fragment d'ullal de senglar perforat. Totes aquestes troballes es troben al museu de Carcassonne.

Baixem del túmul, tornant al corriol pel que hem vingut i el seguim en la mateixa direcció, que va baixant sortint del paratge boscos i endinsant-nos en un entorn de prats i petits bosquets. Seguirem el corriol uns 400 metres, fins que en una raconada, on el camí segueix tot fent pujada, de nou cap al turó de L'Arquette, trobarem al seu vèrtex i al llindar d'un bosc, el dolmen de L'Arquette o dolmen des Escoumes.


D'aquest megàlit sí que no podem dir gaire, només que és conegut de temps ençà. Fou visitat per Pericot l'any 1950 per incloure'l a la seva tesi, però abans d'aquesta visita ja ho havia estat en diferentes ocasions, la més antiga d'elles, documentada, la produïda per Barnier el 1879. Però amb tantes visites no ens consta cap troballa, per poder argumentar una datació, ja que per l'estil arquitectònic tampoc es pot datar, degut a l'estat ruïnós en el que es troba.

Amb aquestes visites ràpides, torno cap el cotxe on m'esperen la Cris i els nens, passant pel davant del dolmen de Tres Peyros, de nou sense veure'l, i tirem cap a l'allotjament, demà serà un altre dia.


Coordenades:

Menhir de Moulintours: UTM(ETRS89): 31T, 465274, 4759258
Table des Maures o Table des Morts: UTM(ETRS89): 31T, 465616, 4752715
L'Arquette o des Escoumes: UTM(ETRS89): 31T, 465988, 4752899

dissabte, 19 de novembre de 2016

Dolmen a Canapost

Aprofitant que anem de visita a L'Estartit, fem una mica de volta i ens acostem a Canapost (terme municipal de Forallac) a veure una cista i un menhir, que més tard hem sabut que no és autèntic i, per tant, no en parlarem. Gràcies Xevi per la informació!

Per arribar a la cista, anem a Canapost i allà ens ubiquem a la GI-644 que va de Vullpellac a Ullastret i la Serra de Daró. Després del quilòmetre 2 i just abans d'arribar a una rotonda, prenem el camí antic de Canapost, que surt a la nostra dreta i que retrocedeix gairebé paral·lel a la carretera. El seguim uns 570 metres i deixem el cotxe al voral del camí per prendre a peu un caminoi que duu a una casa. En pocs metres, aquest camí s'acaba al Puig d'en Roura, on trobem la cista del mateix nom.


Aquest malmès sepulcre només conserva tres lloses dempeus, donant lloc a una cambra que mesura 1 metre de longitud per 0.80 d'amplada i 1 metre d'alçada.

Va ser descoberta l'any 2004 quan els arqueòlegs Daniel Punseti, Maria José Caja i l’Escola Taller de les Gavarres es trobaven fent prospeccions a la zona per tal de delimitar l'àrea d'influència de la pedrera propera dels Clots de Sant Julià, però no ha estat objecte de cap excavació, pel que no es pot determinar la datació del sepulcre. Pot semblar medieval pel treball en una de les lloses, però, per les dimensions, nosaltres apostem a que és prehistòric, possiblement reaprofitat a era medieval.

Finalitzada la visita, anem cap a L'Estartit, que els nens han de menjar i se'ns tira el temps a sobre. Deixem per un altre dia anar a veure la pedrera. I per finalitzar, una recomanació: si teniu temps, al centre del poble, es pot visitar a més una necròpoli medieval al costat de l'església romànica de Sant Esteve.




Coordenades:

Cista del Puig d'en Roura: UTM(ETRS89): 31T, 505691, 4646380
Necròpoli de Sant Esteve de Canapost: UTM(ETRS89): 31T, 506002, 4647042