dimecres, 22 de març de 2017

Dolmen a Mérida (dolmen de Lácara)

Continuem el viatge cap a Portugal. De fet, és el mateix dia que hem visitat els dòlmens a Toledo, l'únic és que l'hem volgut posar en una entrada a part, primer perquè és a Badajoz, a la comunitat espanyola d'Extremadura, deixant enrere la comunitat autònoma de Castilla-la Mancha en direcció a Portugal, i segon per la gran monumentalitat del sepulcre en qüestió.

Per arribar-hi, seguim direcció Mérida, nosaltres anàvem per l'A-5. Als afores de la ciutat, vam virar a la dreta per l'A-66, i, a l'alçada d'Aljucén, a la sortida 606, ens desviem a la nostra dreta, anant a una rotonda, en la que agafarem la tercera sortida, que creua l'A-66. En passar-la, trobem una altra rotonda i continuem tot rectes per l'EX-214 uns 8.3 quilòmetres, fins a trobar el dolmen de Lácara anunciat a la nostra esquerra. Allà, trobarem una àmplia zona d'aparcament per cotxes. El deixem aquí, i a peu continuem pel camí habilitat que hi ha, pujant i baixant els petits turons, arribem al dolmen en uns cinc minuts com a molt, passant per curiosos afloraments rocosos.

Aquest sepulcre té un estil totalment diferent als anteriors de Toledo, és més aviat com els de l'Alentejo portuguès (dolmen de corredor). Això sí, aquest és més monumental que la majoria d'ells; la majoria, que no tots! Seguint el camí habilitat, veurem a la nostra dreta un turó amb una pedra que sobresurt d'ell, al mig... És el dolmen, construït vers el IV mil·lenni a.C., que fou declarat monument nacional el 1931.


I per demostrar que és un dolmen, inseriré una altra foto d'un xic més endavant... a mi, em va semblar brutal, és comparable dimensionalment parlant amb alguns dòlmens bretons, com a mínim pel que fa a l'obra tumular. A la foto de sota, podem veure part del cromlech peristàltit, ben visible... Els rocs no són pas petits.


El túmul és de forma el·líptica i fa 35.50 metres de diàmetre en longitud i 28 en amplada, que originalment faria uns 6 metres d'alçada.

Ens apropem al megàlit i la primera curiositat que veiem és la gran llosa de tancament que resta estintolada davant del sepulcre, de 4.70 metres de llarg, per 1.70 d'amplada màxima i 0.60 de gruix, que in situ no m'hi vaig fixar, però està trencada.


La segona curiositat és el corredor, molt ample sobretot al principi, que s'adiu amb el que veurem més tard. Té una llargada total de 19.90 metres, dividit en un vestíbul d'entrada i dues avantcambres. El vestíbul fa 6.15 metres de llarg, té una alçada que oscil·la entre 1.20 i 1 metre, i 3 metres d'amplada a l'entrada, dimensió que es va reduint a mida que avances cap a la cambra funerària.


El pòrtic d'entrada a la primera avantcambra, que veiem a la fotografia superior, deixa un pas de 1.10 metres d'alçada, per 0.90 d'ample, donant accés a una habitació de 4.75 metres de llargada i una amplada que varia entre 2.65 a l'inici i 2.10 al final. Aquesta estança és un xic més alta que el vestíbul, fa entre 1.15 i 1.40 metres d'alçada.

Com a foto de la primera avantcambra, m'he vist obligat a posar això de baix, en aquell moment hi havia massa sol i no es podien fer fotos mig decents. La foto és de dins de l'avantcambra. Es veuen unes lloses modernes, per refermar l'estructura, i el pòrtic d'accés (d'1.30 metres d'ample per 1.50 d'alçada) a la segona avantcambra... inclús es veu el pòrtic que dona pas a la cambra funerària.


La segona i última avantcambra és un xic més alta que l'anterior, tot i ser més petita longitudinalment parlant. A la foto de baix, feta des de l'interior de la cambra funerària, es pot veure l'últim pòrtic del dolmen, el de sortida de l'avantcambra, i que dona accés a l'habitació funerària. Aquest pòrtic té unes dimensions de 1.20 metres d'ample per 1.60 d'alt.


Aquesta segona avantcambra té una longitud de 3.40 metres i una amplada que minva quan més ens apropem a la cambra funerària d'entre 2.60 metres i 2.20 metres. L'alçada, per contra, augmenta, anant des de l'1.50 metres de l'anterior pòrtic, fins 1.60 metres a la sortida de l'habitació a la cambra sepulcral.

A la fi, arribem a la cambra, de forma heptagonal, amb gairebé totes les lloses trencades; totes menys una, que conserva l'estat original. Es pot veure la gran feina realitzada sobre les lloses, realment impressionant, pel seu treball, la seva exactitud, la seva estructura, i, sobretot, per les seves dimensions, i més tenint en compte que això es va construir vers el 4000 a.C., a l'era neolítica final de la zona.


Com ja hem dit, l'habitació sepulcral és realment espectacular... Encara que només resti un roc intacte (els altres, com totes les lloses que manquen al megàlit, van ser dinamitats), n'hi ha prou per fer-se una idea de com deuria de ser abans que l'ésser humà modern destrossés aquesta obra d'art.

Les lloses, que al seu estat original farien uns 5.20 metres d'alçada, com la que resta intacta, són treballades vers l'interior de la cambra, i recolzades una sobre l'altra. Per tant, farien una gran cúpula de 5.20 metres d'alçada per un diàmetre dels 5.10 metres a la seva base.

Ho sento, però ho he de fer...


Gran selfie!!!!

S'ha de tenir en compte que és el segon dolmen d'aquesta tipologia més gran de la Península, i el més gran d'Espanya. Volia un record!!

De tornada cap on era la Cristina (jo era el segon en visitar el dolmen, ella ja ho havia fet minuts abans), vaig veure les pedres de cromlech que encara aguantaven, val la pena mirar's-ho.


Quins tros de rocs, no vegis amb el cromlech de contenció... no hi ha dades de cap de les pedres, i jo no les vaig mesurar, però ja es veu que són grans.

Segueixo caminant direcció la Cris, l'Arnau i l'Ànnia i vaig darrera seu, on hi ha un munt de pedres estirades a terra.


Són restes del megàlit, de fet, la que es veu al mig, és la que suposen que seria part de la coberta, trencada per les dinamitacions que va patir als segles XIX i XX.

Pel que fa a l'aixovar trobat al dolmen i tenint present que durant la seva llarga vida ha estat des de vivenda fins a estable, a més de les dinamitacions, la quantitat de troballes és força nombrosa.

Segons Martín Almagro, s'hi van trobar 2 fulles de bronce, 1 ídol de 19.5 centímetres de llarg i 7.3 d'ample, del que he trobat un dibuix...

Extret de la Revista de estudios extremeños
Fragments de diversos collars i penjolls, gran quantitat de denes de collaret i alguna resta òssia d'origen animal.

D'altra banda, varen resorgir diversos fragments de sílex molt deteriorats, de diverses eines de tall, fragments de 35 ganivets i 143 porcions molt petites d'altres ganivets i 124 puntes de fletxa, la majoria en sílex, d'altres en pissarra, quarsita i diverses variants del sílex, però les que criden l'atenció són les 2 que van sorgir de cristall de roca. També s'hi van trobar fragments de 4 estris de pedra, i gran quantitat de ceràmiques, algunes molt i molt deteriorades.

Ara sí, tornem al cotxe i ens disposem a entrar a Portugal.


Coordenades:

Lácara: UTM(ETRS89): 29S, 723200, 4325465

Dòlmens a Toledo

Aquest cop, decidim anar a Portugal, concretament a l'Alentejo, però, de camí, fem nit a Espanya, i ja que hi som, visitem algun dels megàlits que tenen conservats... En veurem dos el d'Azután, que rep el nom del municipi on es troba, i el de La Aldehuela, a La Estrella, tots dos a la província de Toledo.

Al primer d'ells, hi arribarem tot prenent la carretera CM-4101. En arribar a El Puente del Arzobispo, girarem a l'esquerra prenent la CM-4100, que creua el poble direcció La Estrella. Aproximadament a un quilòmetre de passar el desviament a la nostra esquerra de la CM-4104, trobarem a la nostra dreta a la part alta d'un petit promontori el dolmen d'Azután... el cotxe, l'aparcarem endinsant-lo en un camí sorrenc que surt també a la nostra dreta uns 300 metres després del megàlit. A peu, tornem enrere, per admirar l'estructura i les restes del megàlit d'Azután.


Un magnífic sepulcre, amb una estructura prou peculiar pel que estem avesats nosaltres. Estructura típica dels dòlmens de la zona de la península on ens trobem, sent aquest el primer localitzat a la zona sud de "la Meseta".


Podem veure a la fotografia superior els dos anells de contenció envoltant la cambra de forma pentagonal arrodonida, i que en certa manera també recolzaria part del corredor d'accés d'aquesta sepultura. Aquesta és datada, segons C-14, al Neolític mig de la zona, vers el V mil·lenni a.C. i utilitzada fins al Calcolític, vers el III mil·lenni a.C.

Consta d'un túmul de 18.5 metres de diàmetre. D'altra banda, la cambra té unes dimensions d'uns 5.10 metres de longitud, per 4.90 d'amplada i una alçada conservada de 2.20 metres. Del cromlech o peristàltit, podem dir que resten 21 lloses, d'inferior alçada que la cambra.

Cal destacar la gran quantitat de troballes que han vist la llum en aquest sepulcre, degut a les diverses i continuades excavacions que ha sofert el megàlit des dels anys 80 fins al 2001. Les troballes documentades consisteixen en diversos elements d'indústria lítica, indústria òssia, diversa ceràmica i alguna dena de collaret.

A part d'això, cal remarcar l'impressionant treball existent a les lloses. Avui en dia costa molt de veure res, però feu-li una ullada al següent enllaç Model 3D Azután,que tampoc és que es vegi molt, però bé, com a mínim el web està treballadíssim. En total, es documenten 84 cassoletes, 1 antropomorf, 3 gravats esquemàtics amb línies i quadrats, un d'el·líptic, i una gran i profunda línia, repartida en 26 de les lloses del monument... algunes a la cambra, altres al peristàltit, al corredor, i al túmul, de fet, se'n veu una a la foto superior.Fins i tot, conté alguna pintura a la part interior de la cambra. 

També es documenta que dins la cambra s'hi va trobar algun menhir, a mode escultòric. A la fi, un dolmen que es mereix una visita acurada i amb temps. Malauradament, nosaltres no en disposem de gaire, hem d'arribar a Portugal avui i volem visitar el megàlit que tenen al següent poble, La Estrella.

Així doncs, tornem al cotxe i seguim en la direcció que hem arribat fins a trobar el poble de La Estrella. Trobareu amb facilitat el dolmen de La Aldehuela, ja que és anunciat des del poble.

Estructuralment parlant, és clavat al seu company Azután, la qual cosa em fa dubtar de les datacions que li donen al monument, ja que li suposen una antiguitat de vers el 2500 a.C... Si l'altre és del V mil·lenni a.C., aquest no pot ser 2500 anys més jove. A més, he trobat informacions contradictòries... val a dir que res del que he trobat és oficial.


El que sí sembla verídic és que a l'excavació es va trobar divers material d'era Neolítica, i fou utilitzat com a sepulcre col·lectiu fins a l'era Calcolítica.



En aquesta fotografia, podem veure com realment l'estil constructiu és idèntic al d'Azután, al voltant de la cambra sepulcral hi ha dos anells cromlechs que fan de peristàltit, i inclús també té lloses amb gravats igual que el company. Segons he pogut saber, són gravats esquemàtics d'homes, però no els vam veure.

El que sí ens va cridar l'atenció, va ser una llosa col·locada a l'entrada del megàlit, com si fos d'un antic corredor amb terra enllosat (es pot veure a la primera fotografia del dolmen)... és un suposar, no he trobat cap informe que digui res d'això.


Completades les visites, continuem el camí cap a Portugal.


Coordenades:

Azután: UTM(ETRS89): 30S, 316029, 4405616
La Aldehuela: UTM(ETRS89): 30S, 317699, 4392926

diumenge, 12 de març de 2017

Poblat a Argentona

Aquesta entrada del blog, la volia fer jo, el per què? Doncs perquè és a casa meva...

Es tracta d'un poblat iberoromà, situat al terme municipal d'Argentona, gairebé arribant al terme municipal de Mataró. Concretament, a les terres de Can Balanzó (històricament, Can Balençó o Can Balançó, fins temps franquistes, on el senyor Paco Franco va fer canviar el nom), un dels diversos terrenys i masos del meu besavi, que va fer diners amb el cafè, a les Amèriques.

Encara recordo de nen, amb el meu germà i diversos cosins, que vam fer amistat amb els arqueòlegs i els ajudàvem a netejar, a pinzellades, el material arqueològic trobat a l'excavació del 1991.

Bé, al tema, al jaciment no s'hi pot accedir, ja que es troba a la propietat privada de Can Balanzó, i tampoc no us perdreu res, ja que avui en dia es troba soterrat per protegir l'estructura. Però jo us poso les fotografies que tinc de l'excavació que es produí del 2 de setembre al 24 de desembre del 1991, quan jo tenia deu anys, i les de l'estat actual, doncs avui hem fet una calçotada a casa i he aprofitat per fer fotos i prendre les coordenades.

(foto del 1991)

Aquest jaciment arqueològic és un vell poblat que va perdurar al temps, des del Ferro-Ibèric fins al Romà Alt Imperi, vers el 250 a.C. i el 50 d.C., segons el materials recuperats, tot i que es documenten vestigis materials del segle IV a.C.

El van localitzar arran de les prospeccions que van fer per a la construcció de la C-32, l'autopista del Maresme. Aquestes prospeccions del 1989 van determinar que el possible, fos el que fos, devia ser cap a casa meva i cap a la finca veïna de Can Barrau, ja que les restes arqueològiques minvaven quan més pujaves pel Turó de Cerdanyola. Donat que l'autopista havia de passar sobre gran part del jaciment i aquest era molt extens, es va realitzar l'excavació del 1991 als camps de Can Balanzó. A ella es va localitzar un cercle de pedres irregulars, que ben bé, segons el experts, podria ser d'algun tipus d'instal·lació relacionada amb una explotació agrícola del segle II a.C.

Tot seguit, varen localitzar les restes de l'assentament romà. Uns murs d'era tardo-republicanes, a banda d'uns murs que canalitzaven l'aigua del torrent i diverses estances quadrades o rectangulars, cada una d'elles amb llar de foc.

Finalment, es varen trobar restes de mitjans del segle I d.C. corresponents a un tercer període d'ocupació del que va començar sent aquest poblat iber. 

(foto del 1991)

A la foto superior, podem veure part de l'estructura d'un dels hàbitats romans, que és tot el que hi ha fotografiat. Perdoneu, però les fotos són de l'any 1991, les restes romanes són les més evidents i jo no vaig fer les fotos, de fet, no tenia ni idea de què acabaria entusiasmant-me per aquest món, la prehistòria.

El poblat es va remodelar i modernitzar amb el pas del temps, a l'estil romà i així va perdurar en el temps.

 (fotos del 1991) 

A les fotos superiors, es pot veure el diferent gruix de les parets romanes, les més primes són d'era alto-imperial, vers el segle I a.C.

Dels materials arqueològics, part dels quals jo vaig netejar, es documenten a l'informe d'excavació un total de 62137 restes de ceràmica i àmfores d'era ibera, i moltes altres itàliques, púnico-ebussitanes, ceràmica grisa de la costa catalana, també de fenício-púnica i molts altres estils ceràmics més, donat el comerç existent a l'era romana. Aquest fet otorga a Can Balanzó el privilegi de ser el jaciment rural més important d'època iberoromana de tota Catalunya.

Aquest és l'estat actual del jaciment. Ja us deia jo que no val la pena anar-hi, com a molt us podeu emportar una mossegada de la Darwin i la Newton, les dues pastors alemanys que campen per la finca amb total llibertat.


Però si voleu fer una ullada des de fora, us podeu apropar a l'antic jaciment, per un camí que va paral·lel a la C-32, que surt des del túnel que creua l'autopista, tot anat pel camí sorrenc que uneix Mataró i Argentona. És fàcil de localitzar, just a sota del dipòsit d'aigua que veurem pujant pel camí, a la nostra dreta.


Coordenades:

Poblat de Can Balanzó: UTM(ETRS89): 31T, 451500, 4599700

dimarts, 28 de febrer de 2017

Menhir a Botarell

Avui, farem la visita més ràpida de tot el blog per visitar el menhir més meridional de Catalunya. Aquest es troba a les terres tarragonines del Baix Camp, concretament a un petit poble anomenat Botarell.

A Tarragona, hi ha pocs dòlmens i menhirs, però, "curiosament", sí que s'hi han trobat diversos poblats Ibers, inscultures i pintures... No som experts, però segons el nostre criteri deu tenir molt a veure la invasió romana i la construcció de la ciutat de Tarraco.

Bé, per arribar al menhir d'avui, deixem l'A-7 per la sortida 1143, prenent la T-312 cap a Montbrió del Camp. Travessem el poble sense deixar la carretera fins a trobar-nos amb una rotonda, a la que agafarem la primera sortida, tot prenent la T-320. Aquesta és la que ens portarà, en uns 1200 metres, al menhir de La Pedra Fita, que queda a la part esquerra de la carretera, situat al cim d'un monticle metàl·lic que l'hi han fet recentment.


Ens trobem davant d'un monòlit de granit de 2.72 metres de longitud, 55 centímetres d'ample i 35 de gruix, i amb un pes aproximat de 1500 quilograms. Aquest menhir fou trencat als volts dels anys 50, i restaurat el 2004 per Judit Birosta i Carolina Jorcano, sota la coordinació d'Àngels Jorba, d'aquí les franges que es veuen ajuntant els dos rocs.

En aquest preciós menhir, podem avistar fàcilment unes quantes de les 10 cassoletes que té a la seva part inferior davantera (algunes queden cobertes pel monticle), 1 al bell mig en la posterior, i 3 creus gregues a la part superior davantera. 

Al poble de Botarell, també es van trobar restes de dos hàbitats d'era prehistòrica, extraient de sendes excavacions restes de sílex i fragments de ceràmiques, de les quals no disposo de datació, no com del gran roc, al que se li suposa una antiguitat de cap el quart o tercer mil·lenni a.C., això vol dir que és d'era neolítica o bé calcolítica.


Coordenades:

Menhir de La Pedra Fita: UTM(ETRS89): 31T, 331449, 4555590

dissabte, 18 de febrer de 2017

Dòlmens a Colera I i Llançà I

Avui, ens acostem a la zona nord de l'Alt Empordà per visitar el conjunt megalític que es troba al voltant de la maca ermita de Sant Miquel de Colera. Som conscients de que no aconseguirem veure'ls tots perquè el ritme que portem ara amb els nens no permet gaires visites, però hi tornarem.

Per arribar agafem la N-260 en direcció a Portbou. Passada la platja del Garbet i a l'alçada del quilòmetre 12, agafem la pista que surt a mà esquerra cap a sant Miquel de Colera. Es troba en força bon estat, pel que continuem amb el cotxe. Després de 3.6 quilòmetres, hem de fer una ziga-zaga: primer girem molt tancats a l'esquerra (prenent la tercera pista) i, als 90 metres, girem molt tancats de nou, però aquest cop a la dreta. Seguim 500 metres més, passem de llarg una pista que surt a la nostra dreta, i poc després ja veiem un dipòsit d'aigua que queda dalt d'un turó a la nostra esquerra i una pista que baixa cap a la vall, també a la nostra esquerra. Agafem aquesta pista i continuem uns 740 metres. Deixem el cotxe i pugem a peu per la vessant de la nostra dreta (el camí es troba senyalitzat) fins a trobar el dolmen del Mas Patiràs o Puig d'Esquers III.


Aquest megàlit, de quars blanc, és un possible sepulcre de corredor, però la seva tipologia no es pot assegurar, ja que no ha estat mai excavat i el seu estat no permet veure-ho clarament. Les lloses existents, tot i haver estat desplaçades, semblen determinar una cambra trapezoïdal de 1.70 metres de longitud, per 1.10 d'amplada i 1.08 d'alçada màxima. Es conserven restes de túmul, de tendència circular, d'uns 8 o 9 metres de diàmetre i format principalment per pissarra, quars blanc i sorra.

Va ser descobert el 1986 per dos membres del GESEART, Enric Carreras i Miquel Dídac Piñero. Suposant que es tracta d'un sepulcre de corredor, Josep Tarrús el data a la segona meitat del IV mil·leni, dins del Neolític mitjà.

Seguint el camí que ens ha dut al dolmen del Mas Patiràs, podríem tirar amunt cap el Puig d'Esquers, però com anem amb els nens i el pendent és dur, preferim baixar, visitar les restes d'un dolmen molt proper (de fet, visible des del dolmen del Mas Patiràs) i acostar-nos al puig des de l'altra vessant. Així doncs, tornem al cotxe i ens dirigim al dipòsit d'aigua que hem passat fa una estona i agafem la pista per la que hem arribat cap a l'esquerra. Al poc, en uns 90 metres, les restes del sepulcre del Pla dels Capellans quedaran a la nostra esquerra enfilant-nos al turó. 


Lamentablement, aquest dolmen va ser destruït el 1975 per les màquines que preparaven feixes al terreny, i el què es veu a la foto són les úniques restes visibles, un fragment de la llosa de coberta, que com el seu veí, també és de quars blanc.

Aquest megàlit va ser descobert entre el 1948 i 1950 per Joan Garriga i Pujol, qui va publicar-lo amb un dibuix de planta, fet que ha permès saber que es tractava d'un sepulcre de corredor amb cambra trapezoïdal amb passadís estret. Com el de Mas Patiràs, es pot incloure dins de la segona meitat del IV mil·leni a.C. 

Seguim endavant per la mateixa pista per a acostar-nos el màxim possible al Puig d'Esquers. Després d'uns 615 metres, veiem a la nostra esquerra un camí a peu que s'enfila cap al puig. Deixem aquí el cotxe i el prenem. Als 750 metres, ens trobem amb una cruïlla de camins, on nosaltres agafem el primer que queda a la nostra esquerra. Uns 280 metres més endavant arribem al puig. Nosaltres el vam vorejar per l'esquerra esperant trobar les restes del desaparegut dolmen de Puig d'Esquers II, però, allà on marquen les coordenades d'en Josep Tarrús, vam veure molta pedra i molt pedruscall trencat, sense trobar restes evidents del megàlit, així que vam continuar cap a l'altre sepulcre. Puig d'Esquers II, igual que el del Pla dels Capellans, va ser destruït el 1975 per màquines forestals que preparaven la zona per a replantar arbres... una pena perquè, a més, aquest megàlit havia estat esmentat per primera vegada l'any 1017. Es tractava d'un sepulcre de corredor fet de quars blanc amb cambra trapezoïdal curta i passadís estret, molt similar a Puig d'Esquers I. Conservava gran part del túmul i el cròmlec de contenció.

Per arribar a Puig d'Esquers I, acabem de vorejar el turó i, deixant la caseta del cim a la nostra esquena, virem lleugerament a la dreta baixant un pèl i fàcilment veurem el dolmen enmig de gran quantitat de pedruscall. 


Puig d'Esquers I, també fet amb quars blanc, però amb una de llosa infiltrada de pissarra, conserva la coberta, tot i que està trencada i desplaçada una part. És un sepulcre de corredor amb una cambra pentagonal estreta, el corredor del qual no és visible a dia d'avui, però podria trobar-se sota el pedruscall. La cambra, formada per cinc lloses, mesura 1.70 metres de longitud, per 0.45 d'amplada i 1.30 d'alçada màxima conservada. Com hem comentat, conserva clares restes de túmul, d'uns 8 o 9 metres de diàmetre, fet de pissarra i quars, i també part del seu anell de contenció. 

Els megàlits d'aquesta zona van ser esmentats de manera general el segle XIX per Josep Antoni de Nouvilas i per Joan Avilés. Posteriorment, Manuel Cazurro el cita, però tampoc hi dona gaires detalls. El 1923, Pere Bosch i Gimpera i Lluís Pericot el van excavar (juntament amb Puig d'Esquers II), i Pericot el va publicar a la seva tesi sense incloure el dibuix de la seva planta, que sí va publicar el 1931. Aquesta excavació no va donar troballes.

Per la seva tipologia, pot datar-se cap a meitats del III mil·leni a.C., dins del Neolític mitjà.

Finalitzada la visita dels sepulcres del voltant del Puig d'Esquers, fem un intent d'arribar a l'ermita de Sant Miquel de Colera, però desistim perquè ha plogut molt últimament i la pista que hi porta està impracticable amb un cotxe com el nostre. Com hi tornarem per veure la resta de dòlmens de la zona, ja ens hi acostarem en una altra ocasió. 


Coordenades:

Mas Patiràs o Puig d'Esquers IIIUTM(ETRS89): 31T, 508456, 4693157
Pla dels Capellans: UTM(ETRS89): 31T, 508670, 4693682
Puig d'Esquers I: UTM(ETRS89): 31T, 507933, 4693274

divendres, 3 de febrer de 2017

Dolmen a Romanyà de la Selva IV i megàlits a Calonge III

A la fi, avui ens decidim a anar a l'últim megàlit descobert de què tenim notícies. Es troba a Romanyà de la Selva i arribar-hi és força fàcil, així que ens ho podem permetre!

Anem fins a Romanyà i passem el nucli com si anéssim cap a la urbanització de la Roca Malvet. Just on surt el desviament a la dreta cap a aquesta urbanització, a l'esquerra surt un camí de sorra, transitable en cotxe només si aquest és un 4x4, que baixa cap a la Vall dels Molins. Seguim aquest camí i, als 350 metres, trobem una bifurcació, on agafem la pista de la dreta. En 650 metres més, trobem, a la nostra dreta, un túmul sobre el qual s'ubica el dolmen de les Ginesteres (inicialment anomenat Can Reparat). 


Des del seu descobriment, el maig del 2016 per Jordi Fernández, el dolmen ha estat netejat i començat a excavar, però encara no es disposa de resultats d'aquesta excavació. Sembla un sepulcre de corredor de grans dimensions, tot i que no es veuen clars vestigis del corredor. Això sí, sobta la gran quantitat de pedres grosses que hi ha per tot el túmul i el seu voltant. Un dels costats de la cambra ha cedit una mica i la coberta es troba inclinada cap aquell costat. Conserva força pedruscall tumular.

Respecte a les dimensions, de manera grollera vam mesurar la coberta, de 1.30 metres d'amplada per 2.00 de longitud, i l'alçada visible de la capçalera, 75 centímetres per la part exterior de la cambra.

Com encara queda una estona de claror, ens acostem a Calonge a visitar un paradolmen i una cova sepulcral. Per arribar-hi, des de Romanyà agafem la carretera GIV-6612, que duu a Calonge passant per Cabanyes. Després de 10.4 quilòmetres, arribem a una rotonda i agafem la segona sortida, en direcció a Palamós, Calonge i Sant Antoni. A la següent rotonda, agafem la primera sortida i trobem una tercera rotonda, on també prenem la primera sortida. Pel carrer del Vi, voregem el polígon i anem paral·lels a l'autovia C-31 fins que trobem un pont a la nostra dreta, per on seguim. Anem per l'altra banda de l'autovia i deixem a la dreta el desviament cap a Mas Palli dels Vilars. El carrer pel que anem torna a travessar l'autovia, aquesta vegada per sota, i just després surt un camí sorrenc a l'esquerra que s'enfila per la muntanya. Amb un 4x4 podríem pujar-hi bé, però nosaltres pugem uns metres i aparquem per acabar el camí a peu. Passem de llarg una pista ampla a mà esquerra i seguim pujant uns 310 metres. En aquest punt, veiem un corriol a la dreta, que serà el què agafarem després per anar a la cova, però ara continuem uns 150 metres més, fins trobar un corriol a mà esquerra que s'endinsa a un bosquet. Ara, el més pràctic és tirar de coordenades perquè hi ha petjades per tot arreu i és complicat explicar-ho. El què hem de fer és entrar al bosquet i anar en direcció oposada a la que portàvem pel camí i acostant-nos a la cinglera que queda sobre l'autovia. Si no ens perdem gaire, arribarem al paradolmen del Mas Palet dels Llops.


Aquest paradolmen consta d'una cavitat, amb una gran cassoleta, i unes lloses fent de parets del corredor.

Va ser descobert el 2008 per Montse Pérez, treballadora de l'Ajuntament de Calonge, durant una visita a la zona afectada pel desdoblament de l'autovia C-31. Per sort, finalment, aquest jaciment no ha estat afectat per les obres d'ampliació.

Desfem el camí fins el corriol indicat abans i el seguim 200 metres. En aquell punt, trobem a la nostra dreta la Cova del Ronquillo.


Aquesta cavitat natural amb possible ús sepulcral es troba sota una gran roca de 3.50 metres d'alçada i té unes dimensions de 1.60 metres d'amplada, 1.50 metres d'alçada i 3.50 metres de fondària. Si ens hi fixem, el seu sostre conté múltiples cassoletes, però aquestes són naturals. També podem veure que els laterals s'han omplert de pedra per a que la cavitat quedés tancada fins el nivell de terra. A la seva excavació, van aparèixer tres fragments de ceràmica a mà i un còdol trencat.

Per la zona encara hi ha més coves i pedres amb gravats, però els dies són curts i el temps avui ja no dona per més. Un altre dia, més!


Coordenades:

De Les Ginesteres: UTM(ETRS89): 31T, 501109, 4632636
Paradolmen del Mas Palet dels Llops: UTM(ETRS89): 31T, 506629, 4632419
Cova del Ronquillo: UTM(ETRS89): 31T, 506820, 4632378

diumenge, 11 de desembre de 2016

Dolmen a Campoussy II

Visita molt ràpida al monument megalític de Cayenne, també conegut com la Cova del Misser, vam caminar uns 50 metres!! que ara amb els nens s'han de buscar coses més faciletes. Ara, realment és força macot el sepulcre, amb el seu túmul encara ben definit i la cambra sepulcral pràcticament intacta.

Per arribar-hi, prenem la D619 de Campossí a Prada. Passat el quilòmetre 31, trobarem un camí sorrenc que surt a l'esquerra, amb un senyal de risc d'incendi, el prenem i en menys de 500 metres arribarem a un encreuament amb un altre camí. Allà deixem el cotxe i continuem a peu aquest camí cap a l'esquerra, tal i com hem arribat. Fem uns cinquanta metres endinsant-nos en un bonic bosc que hi ha la dreta del camí. En aquest bosc seguirem un corriolet desdibuixat que hi ha, que va en direcció com si tornéssim al cotxe, seguint-lo trobarem sense cap dificultat el sepulcre de Cayenne o de la Cova del Misser, a uns 20 metres de la pista.


El que cataloguen els experts francesos com a dolmen simple de la cova del Misser, a nosaltres no ens va semblar tant simple; tampoc no vam ser-hi molta estona, que els petitons tenien gana, pero bé, als dos ens va semblar veure lloses com si tingués un antic corredor. Consultant l'obra de Jean Abélanet, veiem que també esmenta aquesta possibilitat, i inclou un esquema del megàlit on es veu una perfecta alineació de la llosa lateral de la cambra respecte la del més que possible corredor. El que sí que vam veure amb molta claredat és el túmul, d'uns 5 metres de diàmetre i un fort desnivell.

Pel que fa a les seves dimensions, la cambra mesura 2 metres de longitud per 1.20 d'amplada. Com a curiositat, a la part de la capçalera hi ha un mur de pedra seca, ja que la llosa de capçalera és més estreta que la cambra, fet que podria indicar que inicialment la cambra era més estreta i va ser reformada.

Durant les excavacions al megàlit, es van trobar diversos vasos decorats d'estil Gobelet. Aquestes troballes ens indiquen una datació aproximada de cap a finals del tercer mil·leni a.C. (cap el 2200), ja a l'era calcolítica.

Molt proper, hi ha un menhir "fals"; realment es tracta d'un roc amb forma de menhir, degut a la erosió produïda pel vent sobre el bloc granític, de la mateixa forma que s'ha generat al proper Roc Cornut.


Coordenades:

Cayenne o Cova del Misser: UTM(ETRS89): 31T, 455296, 4725371