dissabte, 15 d’abril de 2017

Menhir i inscultures a Port de la Selva i Vilajuïga

Ens hem quedat la Setmana Santa a casa, recuperant-nos de l'intens viatge a Portugal, però és que ja ens avorríem, i vam decidir anar a fer una visita a algunes inscultures que ens faltaven per Vilajuïga i un menhir i més inscultures que no coneixíem a El Port de la Selva.

És bastant fàcil no conèixer totes les pedres gravades d'aquesta zona; de fet, és impossible veure-les totes. En Josep Tarrús en tenia inventariades ja unes 375 cap als 90, i a més d'aquestes, també s'esmenta que n'hi ha algunes gravades a era medieval per marcar el camí cap al monestir de Sant Pere de Rodes.

Comencem anant a Vilajuïga, tot pujant per la carretera GIP-6041 cap a l'esmentat monestir de Sant Pere de Rodes. Entre els quilòmetres 2 i 3 d'aquesta carretera i havent passat una corba a l'esquerra molt pronunciada seguida d'una de dretes, veurem, després d'una semi-recta d'uns 200 metres, una zona habilitada per a aparcar cotxes a la nostra dreta i un rètol informatiu de les inscultures de Planells. Seguirem el camí senyalitzat fins a trobar-nos amb aquests rocs, clarament gravats. Al costat n'hi ha d'altres que no vam veure... es va posar a ploure i ens va interrompre la visita.



Aquests són els tres primers rocs gravats de Planells, crec que en total se'n documenten una vintena. Sincerament, els tres primers són prou espectaculars, sobretot el roc I. Comencem per ell.


El primer sustrat consta de 11 cruciformes, 50 cassoletes, 1 lletra tau, 8 creus més lligades per reguerons i 3 cassoletes amb un petit regueró. Gran part dels gravats esmentats es troben units amb un reticulat que ocupa quasi la totalitat de la superfície del roc.

Al seu costat, trobem la tercera pedra amb gravats.


Aquesta, molt més discreta, té, 8 creus, 23 cassoletes i un halteriforme, sense cap connexió entre ells. El roc amida 1.60 d'amplada per 1.10 d'alçada.

I just al davant de la primera, veiem el roc número II.


Aquest conserva 3 creus, 22 cassoletes, 1 triple cercle, 1 halteriforme, 1 regueró en V, 1 tau i 1 signe en forma de P. Fa 2.20 metres d'amplada per 1.60 metres d'alçada.

Aquestes tres lloses van ser descobertes per membres del grup Via Pirena el gener del 2009. No hi ha una datació exacta d'aquestes obres d'art, però, per la seva morfologia, apunten vers el Neolític mitjà o el Calcolític, vers el IV - III milenni a.C.

Seguim la ruta marcada, tot seguint per la carretera, i ens aturem després d'un reguitzell de corbes, senyalitzades a 40, poc abanas del punt quilomètric 5, on veiem a la dreta una entrada sorrenca, amb un rètol indicatiu de les Creus de la Carena. Un cop més som aquí... No sé quantes vegades hi hem parat a aquesta esplanada, de fet, les inscultures ja les havíem vist quan vam fer la ruta dels dòlmens de Vilajuïga, però no sabíem que n'hi havia tantes... 

Avui definim les pedres II, III, IV, V, VI, i dos rocs més als que no li hem sabut trobar el número identificatiu. La número I està explicada a l'entrada a la que hem fet referència abans.

Aquí presentem la número II.


Els gravats que es troben a la roca són el d'una creu, dues cassoletes aïllades, una cassoleta amb regueró i una xarxa formada a base de reguerons i cassoletes.

Realment, no les vam veure per ordre numéric, ja que la V està just al costat de la II, però ho explicaré seguint aquest ordre per no embolicar-me. De la II , ens desviem a la seva esquerra per un corriol mig esborrat, apropant-nos a la petita "cinglera" que hi ha; just a la seva vora, trobarem la número III.


Aquest roc de 2.45 metres d'amplada per 1.15 d'alçada presenta una sola creu, ben visible a la seva superfície. Aquesta té una alçada de 20 centímetres i una amplada de 16.

Anem a visitar la quatre, que tot i que queda a una certa distància, i s'ha de passar per un lloc que no es troba gaire "habilitat", val molt la pena. Des dels rocs on ens trobem, agafem el camí que duu als dòlmens caiguts i al poc d'empendrel, trobarem un corriol a la nostra dreta que baixa direcció Vilajuïga. Agafant-lo, veurem la roca a la nostra dreta en pocs metres, darrere d'una altra amb una creu, que comentarem al final.



L'espectacular pedra IV té 10 cassoletes, 11 creus, 2 d'elles rematades amb cassoletes, 3 reguerons i dues cassoletes amb regueró. Les dimensions del sustrat són 1.15 metres d'amplada per 0.70 d'alçada.

Per anar a la pedra V, desfem el camí fins l'esplanada i anem de nou a la número II. Trobarem la V mirant a la dreta de la II.



Consta únicament d'una gran cassoleta ovalada de 17 centímetres d'amplada, per 14 d'alçada i 7 de fondària.

A la part de darrera del rocam on ens trobem, veurem el roc número VI. Aneu amb compte no caieu, ja que la roca es troba al límit de la plana, just al caient de la petita "cinglera".



Aquesta pedra de 0.70 metres d'amplada per 1.10 de llargada, presenta gravades tres cassoletes aïllades, dues de més petites unides per un regueró i tres creus, dues d'elles amb una cassoleta en un del seus extrems.

Totes aquestes inscultures van ser descobertes per part d'Enric Carreras i Miquel Dídac Piñeiro, membres del GESEART, entre el 1984 i el 1986. Val a dir que les descripcions de la roca inventariada com a número V de GESEART i Megalítica.cat no coincideixen i nosaltres descrivim la pedra V de Megalítica. 

Ara ens dedicarem a explicar els dos rocs gravats sense identificar que vam veure (no els hem sabut identificar en cap dels estudis i fotografies a les que hem accedit).

La primera que vam avistar és uns tres metres més enllà de les Creus de la Carena IV, tot anant com si caminéssim per la plana des de l'asfaltat.



Creiem que per la claretat de l'inscultura, junt amb la nul·la especificació del roc, es pot tractar d'una inscultura d'era medieval. Encara que per la tipologia en si del gravat, jo ho dubto bastant.

El mateix passa amb l'última roca que vam veure, situada a l'esquerra de la pedra número III, que conté nombrosos cruciformes que es veuen clarament, però no hem trobat informació al respecte, pel que podrien ser creus d'època medieval. De fet, no l'hem inclòs al nostre plànol, ja que creiem que no és prehistòrica.



A continuació, seguim la carretera fins l'aparcament del Mas Ventós, avui ple de cotxes perquè la zona d'esbarjo està atapeïda de gent fent graellades i gaudint del bon temps. Tot i que sembla haver-hi més inscultures per la zona, ens acostem només a veure un gran roc amb cassoletes perquè és de l'únic que teníem les coordenades. És ben fàcil de trobar: des de l'aparcament, baixem fins la casa del Mas Ventós i, quan ja som a la seva alçada, girem a l'esquerra i tirem rectes fins trobar el rocam que conté les cassoletes, separat del mas uns 20 metres.


Com es pot veure a la imatge, es tracta d'un conjunt de roques amb cassoletes, la major part d'elles de dimensions força grans. Com a mínim, n'hi ha una vintena.

Ens dirigim ara a un menhir descobert l'any 2006 prop del monestir de Sant Pere de Rodes. Continuem amb el cotxe fins l’aparcament del monestir i pugem a les restes medievals del poblat de Santa Creu de Rodes. Des d’allà, el menhir està senyalitzat, però es troba un pèl amagat. Deixant l’església de Santa Helena a la nostra dreta, veiem un mirador sobre el poblat, des d’on surt el camí que duu fins el megàlit muntanya amunt. Després de recórrer uns 150 metres ben costeruts, arribem a un replà on se senyalitza el menhir de Santa Helena. Per veure’l, haurem de mirar a la nostra esquerra i el veurem tombat a terra.


La seva alçada (ara, longitud) és de 2.40 metres i té un gruix de 0.80 metres, i és fal·liforme. A falta de troballes arqueològiques al seu voltant, no es pot datar amb precisió, però es pot incloure dins del marge temporal dels altres menhirs de la zona, entre el Neolític mitjà i el Calcolític (3500 - 1800 a.C.).

Amb la caloreta que fa i tenint en compte que els nens han de berenar, decidim deixar la recerca per avui i baixem a Vilajuïga a donar-nos un descans.


Coordenades:

Inscultures de Planells I: UTM(ETRS89): 31T, 509899, 4686918
Inscultures de Planells II: UTM(ETRS89): 31T, 509898, 4686915
Inscultures de Planells III: UTM(ETRS89): 31T, 509897, 4686920
Creus de la Carena II: UTM(ETRS89): 31T, 510709, 4686605
Creus de la Carena III: UTM(ETRS89): 31T, 510706, 4686611
Creus de la Carena IV: UTM(ETRS89): 31T, 510693, 4686580
Creus de la Carena V: UTM(ETRS89): 31T, 510710, 4686607
Creus de la Carena VI: UTM(ETRS89): 31T, 510713, 4686609
Creus de la Carena ??: UTM(ETRS89): 31T, 510693, 4686577
Creus de la Carena ??: UTM(ETRS89): 31T, 510702 4686614
Mas Ventós: UTM(ETRS89): 31T, 512258, 4685857
Menhir de Santa Helena: UTM(ETRS89): 31T, 513125, 4685900

dijous, 23 de març de 2017

Megàlits a l'Alentejo I (Anta grande do Zambujeiro)

A la fi entrem a Portugal, i el primer que anem a veure és el gran sepulcre megalític anomenat Anta grande do Zambujeiro, que vol dir dolmen gran de Zambujeiro. És el dolmen més gran de la Península Ibèrica, i creiem que deu ser la cambra sepulcral més alta de tota Europa. Per aquesta raó, ha estat la nostra primera visita, no podem marxar de Portugal sense veure aquest gran dolmen, i per això li dediquem una entrada a banda al Blog, tal i com vam fer amb el seu proper company de Mérida.


Per arribar-hi, entrem a Portugal direcció la capital de l'Alentejo central, la maca ciutat d'Évora. Sortim d'ella prenent la N-380 direcció Alcáçovas. A uns 7 quilòmetres, prenem la desviació a la dreta cap a Valverde per la CM-1079. Anant per aquesta uns 950 metres, virarem de nou a la dreta per un carrer que en uns 270 metres més fa un gir pronunciat a l'esquerra, i uns 730 metres més tard s'acaba en unes fàbriques. 

Allà deixem el cotxe, aparcant davant de la fàbrica que queda a la nostra dreta tal i com hem arribat, i ens posem a caminar pel camí sorrenc senyalitzat que va just pel costat dret d'aquesta. Si anem amb un cotxe alt, podem seguir avançant per la pista uns 700 metres més fins a trobar una zona per a aparcar. De l'extrem contrari per on hem arribat a aquest aparcament, surt un caminoi passant per sobre d'un petit pont de fusta, que creua una riera. El seguirem i, en uns 210 metres més arribarem, a l'Anta grande do Zambujeiro. Som davant del megàlit d'aquesta tipologia més gran d'Europa, que fou declarat monument nacional l'any 1971.

Consta d'un túmul d'uns 50 metres de diàmetre i conserva una alçada d'uns 7 metres a la seva cambra sepulcral. Aquesta és de forma poligonal amb 7 grans lloses que s'aguanten unes sobre altres. El corredor té una alçada d'uns 2 metres per 1.5 metres d'amplada, i s'allarga des de la cambra fins a l'exterior del túmul uns 12 metres.


Aquesta llosa situada a la part del darrere del megàlit va ser, temps ençà, la llosa de coberta de la cambra sepulcral. Molt i molt semblant a la del dolmen de Lácara; de fet tot, el megàlit és exactament igual a aquest.


Fou descobert l'any 1964 pel doctor Henrique Leonor Pina i excavat posteriorment (1965 - 1969), amb mètodes de l'època (va ser llavors quan es va desplaçar la coberta, trencant-la de camí). Tot i això, també ha estat excavat als anys 80 i 90. A aquestes excavacions, es trobaren materials de diferents èpoques, degut a la seva reutilització. El monument fou erigit al Neolític final (inicis de IV milenni a.C.) i utilitzat fins l'edat del Bronze portuguesa (1500 a.C.), utilitzat puntualment a l'edat del Ferro (segles VI - V a.C.) i com a vivenda a l'època medieval.

Es documenten diversos fragments ceràmics (gran part d'ells corresponents a gots carenats típics de l'Alentejo), perles i peces de guarniment en resina i pedra verda (variscita?), làmines i puntes de fletxa en sílex i cristall de roca, instruments i eines de coure, un centenar d'ídols gravats en plaques d'esquist, etc. Aquestes troballes es conserven al museu d'Évora. Pel que fa al tema de la variscita, és bastant més explicable del que sembla, doncs es documenten tres jaciments propers a l'Alentejo, un a Zamora, un altre a Huelva i un altre a Braga, dins el mateix Portugal.

A més de totes les troballes esmentades, segons experts, el dolmen devia de contenir pintures, com a mínim, en dues de les lloses.

Vist el dolmen, comencem a mirar-nos les esteles, la primera, l'estela C (estela-menhir I) es troba a l'inici del corredor del megàlit. Comparant amb Lácara, jo diria que més que una estela pura i dura, és més aviat la porta d'accés al sepulcre.

Aquesta estela va ser transportada 8 quilòmetres fins al seu lloc actual i fou rebaixada per donar-li forma còncava, treball prou visible a dia d'avui. Fa 6.10 metres de longitud màxima, una amplada màxima de 2.40 metres i una mínima de 1.30 metres.

No es té constància de que mai hagi estat dempeus, refermant la meva teoria.


Tornant de l'immens megàlit a la petita porta d'accés al recinte, passarem pel costat de l'estela D (estela-menhir II). Aquesta sí que té totalment pinta d'estela! No podem veure la part de sota, però sabem que aquesta està molt degradada i que és de forma còncava. La banda visible està totalment treballada i arrodonida i presenta unes 70 cassoletes. Ens consta que en el seu dia devia d'estar dret, ja que a la seva excavació es va trobar un túmul de pedres i terra d'uns 6 metres de diàmetre.


Aquest gran roc fàlic amida 6.50 metres de longitud i té una amplada màxima de 2.84 metres; del gruix, podem dir que varia entre 0.97 i 0.33 metres.

Inseriré un parell de fotografies on es vegin bé les cassoletes que té aquest roc.



Com a dada final, direm que hi ha la possiblitat que aquesta estela-menhir fos erigida a l'edat del Bronze, ja que la ceràmica recollida al seu voltant en un sondeig és d'aquesta època. Addicionalment, s'hi van trobar elements de quars.

Amb aquesta última estela, ens acomiadem de Zambujeiro per seguir la ruta del primer dia.


Coordenades:

Anta grande do Zambujeiro: UTM(ETRS89): 29S, 585906, 4266110
Estela C do Zambujeiro: UTM(ETRS89): 29S, 585906, 4266110
Estela D do Zambujeiro: UTM(ETRS89): 29S, 585914, 4266086

dimecres, 22 de març de 2017

Dolmen a Mérida (dolmen de Lácara)

Continuem el viatge cap a Portugal. De fet, és el mateix dia que hem visitat els dòlmens a Toledo, l'únic és que l'hem volgut posar en una entrada a part, primer perquè és a Badajoz, a la comunitat espanyola d'Extremadura, deixant enrere la comunitat autònoma de Castilla-la Mancha en direcció a Portugal, i segon per la gran monumentalitat del sepulcre en qüestió.

Per arribar-hi, seguim direcció Mérida, nosaltres anàvem per l'A-5. Als afores de la ciutat, vam virar a la dreta per l'A-66, i, a l'alçada d'Aljucén, a la sortida 606, ens desviem a la nostra dreta, anant a una rotonda, en la que agafarem la tercera sortida, que creua l'A-66. En passar-la, trobem una altra rotonda i continuem tot rectes per l'EX-214 uns 8.3 quilòmetres, fins a trobar el dolmen de Lácara anunciat a la nostra esquerra. Allà, trobarem una àmplia zona d'aparcament per cotxes. El deixem aquí, i a peu continuem pel camí habilitat que hi ha, pujant i baixant els petits turons, arribem al dolmen en uns cinc minuts com a molt, passant per curiosos afloraments rocosos.

Aquest sepulcre té un estil totalment diferent als anteriors de Toledo, és més aviat com els de l'Alentejo portuguès (dolmen de corredor). Això sí, aquest és més monumental que la majoria d'ells; la majoria, que no tots! Seguint el camí habilitat, veurem a la nostra dreta un turó amb una pedra que sobresurt d'ell, al mig... És el dolmen, construït vers el IV mil·lenni a.C., que fou declarat monument nacional el 1931.


I per demostrar que és un dolmen, inseriré una altra foto d'un xic més endavant... a mi, em va semblar brutal, és comparable dimensionalment parlant amb alguns dòlmens bretons, com a mínim pel que fa a l'obra tumular. A la foto de sota, podem veure part del cromlech peristàltit, ben visible... Els rocs no són pas petits.


El túmul és de forma el·líptica i fa 35.50 metres de diàmetre en longitud i 28 en amplada, que originalment faria uns 6 metres d'alçada.

Ens apropem al megàlit i la primera curiositat que veiem és la gran llosa de tancament que resta estintolada davant del sepulcre, de 4.70 metres de llarg, per 1.70 d'amplada màxima i 0.60 de gruix, que in situ no m'hi vaig fixar, però està trencada.


La segona curiositat és el corredor, molt ample sobretot al principi, que s'adiu amb el que veurem més tard. Té una llargada total de 19.90 metres, dividit en un vestíbul d'entrada i dues avantcambres. El vestíbul fa 6.15 metres de llarg, té una alçada que oscil·la entre 1.20 i 1 metre, i 3 metres d'amplada a l'entrada, dimensió que es va reduint a mida que avances cap a la cambra funerària.


El pòrtic d'entrada a la primera avantcambra, que veiem a la fotografia superior, deixa un pas de 1.10 metres d'alçada, per 0.90 d'ample, donant accés a una habitació de 4.75 metres de llargada i una amplada que varia entre 2.65 a l'inici i 2.10 al final. Aquesta estança és un xic més alta que el vestíbul, fa entre 1.15 i 1.40 metres d'alçada.

Com a foto de la primera avantcambra, m'he vist obligat a posar això de baix, en aquell moment hi havia massa sol i no es podien fer fotos mig decents. La foto és de dins de l'avantcambra. Es veuen unes lloses modernes, per refermar l'estructura, i el pòrtic d'accés (d'1.30 metres d'ample per 1.50 d'alçada) a la segona avantcambra... inclús es veu el pòrtic que dona pas a la cambra funerària.


La segona i última avantcambra és un xic més alta que l'anterior, tot i ser més petita longitudinalment parlant. A la foto de baix, feta des de l'interior de la cambra funerària, es pot veure l'últim pòrtic del dolmen, el de sortida de l'avantcambra, i que dona accés a l'habitació funerària. Aquest pòrtic té unes dimensions de 1.20 metres d'ample per 1.60 d'alt.


Aquesta segona avantcambra té una longitud de 3.40 metres i una amplada que minva quan més ens apropem a la cambra funerària d'entre 2.60 metres i 2.20 metres. L'alçada, per contra, augmenta, anant des de l'1.50 metres de l'anterior pòrtic, fins 1.60 metres a la sortida de l'habitació a la cambra sepulcral.

A la fi, arribem a la cambra, de forma heptagonal, amb gairebé totes les lloses trencades; totes menys una, que conserva l'estat original. Es pot veure la gran feina realitzada sobre les lloses, realment impressionant, pel seu treball, la seva exactitud, la seva estructura, i, sobretot, per les seves dimensions, i més tenint en compte que això es va construir vers el 4000 a.C., a l'era neolítica final de la zona.


Com ja hem dit, l'habitació sepulcral és realment espectacular... Encara que només resti un roc intacte (els altres, com totes les lloses que manquen al megàlit, van ser dinamitats), n'hi ha prou per fer-se una idea de com deuria de ser abans que l'ésser humà modern destrossés aquesta obra d'art.

Les lloses, que al seu estat original farien uns 5.20 metres d'alçada, com la que resta intacta, són treballades vers l'interior de la cambra, i recolzades una sobre l'altra. Per tant, farien una gran cúpula de 5.20 metres d'alçada per un diàmetre dels 5.10 metres a la seva base.

Ho sento, però ho he de fer...


Gran selfie!!!!

S'ha de tenir en compte que és el segon dolmen d'aquesta tipologia més gran de la Península, i el més gran d'Espanya. Volia un record!!

De tornada cap on era la Cristina (jo era el segon en visitar el dolmen, ella ja ho havia fet minuts abans), vaig veure les pedres de cromlech que encara aguantaven, val la pena mirar's-ho.


Quins tros de rocs, no vegis amb el cromlech de contenció... no hi ha dades de cap de les pedres, i jo no les vaig mesurar, però ja es veu que són grans.

Segueixo caminant direcció la Cris, l'Arnau i l'Ànnia i vaig darrera seu, on hi ha un munt de pedres estirades a terra.


Són restes del megàlit, de fet, la que es veu al mig, és la que suposen que seria part de la coberta, trencada per les dinamitacions que va patir als segles XIX i XX.

Pel que fa a l'aixovar trobat al dolmen i tenint present que durant la seva llarga vida ha estat des de vivenda fins a estable, a més de les dinamitacions, la quantitat de troballes és força nombrosa.

Segons Martín Almagro, s'hi van trobar 2 fulles de bronce, 1 ídol de 19.5 centímetres de llarg i 7.3 d'ample, del que he trobat un dibuix...

Extret de la Revista de estudios extremeños
Fragments de diversos collars i penjolls, gran quantitat de denes de collaret i alguna resta òssia d'origen animal.

D'altra banda, varen resorgir diversos fragments de sílex molt deteriorats, de diverses eines de tall, fragments de 35 ganivets i 143 porcions molt petites d'altres ganivets i 124 puntes de fletxa, la majoria en sílex, d'altres en pissarra, quarsita i diverses variants del sílex, però les que criden l'atenció són les 2 que van sorgir de cristall de roca. També s'hi van trobar fragments de 4 estris de pedra, i gran quantitat de ceràmiques, algunes molt i molt deteriorades.

Ara sí, tornem al cotxe i ens disposem a entrar a Portugal.


Coordenades:

Lácara: UTM(ETRS89): 29S, 723200, 4325465

Dòlmens a Toledo

Aquest cop, decidim anar a Portugal, concretament a l'Alentejo, però, de camí, fem nit a Espanya, i ja que hi som, visitem algun dels megàlits que tenen conservats... En veurem dos el d'Azután, que rep el nom del municipi on es troba, i el de La Aldehuela, a La Estrella, tots dos a la província de Toledo.

Al primer d'ells, hi arribarem tot prenent la carretera CM-4101. En arribar a El Puente del Arzobispo, girarem a l'esquerra prenent la CM-4100, que creua el poble direcció La Estrella. Aproximadament a un quilòmetre de passar el desviament a la nostra esquerra de la CM-4104, trobarem a la nostra dreta a la part alta d'un petit promontori el dolmen d'Azután... el cotxe, l'aparcarem endinsant-lo en un camí sorrenc que surt també a la nostra dreta uns 300 metres després del megàlit. A peu, tornem enrere, per admirar l'estructura i les restes del megàlit d'Azután.


Un magnífic sepulcre, amb una estructura prou peculiar pel que estem avesats nosaltres. Estructura típica dels dòlmens de la zona de la península on ens trobem, sent aquest el primer localitzat a la zona sud de "la Meseta".


Podem veure a la fotografia superior els dos anells de contenció envoltant la cambra de forma pentagonal arrodonida, i que en certa manera també recolzaria part del corredor d'accés d'aquesta sepultura. Aquesta és datada, segons C-14, al Neolític mig de la zona, vers el V mil·lenni a.C. i utilitzada fins al Calcolític, vers el III mil·lenni a.C.

Consta d'un túmul de 18.5 metres de diàmetre. D'altra banda, la cambra té unes dimensions d'uns 5.10 metres de longitud, per 4.90 d'amplada i una alçada conservada de 2.20 metres. Del cromlech o peristàltit, podem dir que resten 21 lloses, d'inferior alçada que la cambra.

Cal destacar la gran quantitat de troballes que han vist la llum en aquest sepulcre, degut a les diverses i continuades excavacions que ha sofert el megàlit des dels anys 80 fins al 2001. Les troballes documentades consisteixen en diversos elements d'indústria lítica, indústria òssia, diversa ceràmica i alguna dena de collaret.

A part d'això, cal remarcar l'impressionant treball existent a les lloses. Avui en dia costa molt de veure res, però feu-li una ullada al següent enllaç Model 3D Azután,que tampoc és que es vegi molt, però bé, com a mínim el web està treballadíssim. En total, es documenten 84 cassoletes, 1 antropomorf, 3 gravats esquemàtics amb línies i quadrats, un d'el·líptic, i una gran i profunda línia, repartida en 26 de les lloses del monument... algunes a la cambra, altres al peristàltit, al corredor, i al túmul, de fet, se'n veu una a la foto superior.Fins i tot, conté alguna pintura a la part interior de la cambra. 

També es documenta que dins la cambra s'hi va trobar algun menhir, a mode escultòric. A la fi, un dolmen que es mereix una visita acurada i amb temps. Malauradament, nosaltres no en disposem de gaire, hem d'arribar a Portugal avui i volem visitar el megàlit que tenen al següent poble, La Estrella.

Així doncs, tornem al cotxe i seguim en la direcció que hem arribat fins a trobar el poble de La Estrella. Trobareu amb facilitat el dolmen de La Aldehuela, ja que és anunciat des del poble.

Estructuralment parlant, és clavat al seu company Azután, la qual cosa em fa dubtar de les datacions que li donen al monument, ja que li suposen una antiguitat de vers el 2500 a.C... Si l'altre és del V mil·lenni a.C., aquest no pot ser 2500 anys més jove. A més, he trobat informacions contradictòries... val a dir que res del que he trobat és oficial.


El que sí sembla verídic és que a l'excavació es va trobar divers material d'era Neolítica, i fou utilitzat com a sepulcre col·lectiu fins a l'era Calcolítica.



En aquesta fotografia, podem veure com realment l'estil constructiu és idèntic al d'Azután, al voltant de la cambra sepulcral hi ha dos anells cromlechs que fan de peristàltit, i inclús també té lloses amb gravats igual que el company. Segons he pogut saber, són gravats esquemàtics d'homes, però no els vam veure.

El que sí ens va cridar l'atenció, va ser una llosa col·locada a l'entrada del megàlit, com si fos d'un antic corredor amb terra enllosat (es pot veure a la primera fotografia del dolmen)... és un suposar, no he trobat cap informe que digui res d'això.


Completades les visites, continuem el camí cap a Portugal.


Coordenades:

Azután: UTM(ETRS89): 30S, 316029, 4405616
La Aldehuela: UTM(ETRS89): 30S, 317699, 4392926

diumenge, 12 de març de 2017

Poblat a Argentona

Aquesta entrada del blog, la volia fer jo, el per què? Doncs perquè és a casa meva...

Es tracta d'un poblat iberoromà, situat al terme municipal d'Argentona, gairebé arribant al terme municipal de Mataró. Concretament, a les terres de Can Balanzó (històricament, Can Balençó o Can Balançó, fins temps franquistes, on el senyor Paco Franco va fer canviar el nom), un dels diversos terrenys i masos del meu besavi, que va fer diners amb el cafè, a les Amèriques.

Encara recordo de nen, amb el meu germà i diversos cosins, que vam fer amistat amb els arqueòlegs i els ajudàvem a netejar, a pinzellades, el material arqueològic trobat a l'excavació del 1991.

Bé, al tema, al jaciment no s'hi pot accedir, ja que es troba a la propietat privada de Can Balanzó, i tampoc no us perdreu res, ja que avui en dia es troba soterrat per protegir l'estructura. Però jo us poso les fotografies que tinc de l'excavació que es produí del 2 de setembre al 24 de desembre del 1991, quan jo tenia deu anys, i les de l'estat actual, doncs avui hem fet una calçotada a casa i he aprofitat per fer fotos i prendre les coordenades.

(foto del 1991)

Aquest jaciment arqueològic és un vell poblat que va perdurar al temps, des del Ferro-Ibèric fins al Romà Alt Imperi, vers el 250 a.C. i el 50 d.C., segons el materials recuperats, tot i que es documenten vestigis materials del segle IV a.C.

El van localitzar arran de les prospeccions que van fer per a la construcció de la C-32, l'autopista del Maresme. Aquestes prospeccions del 1989 van determinar que el possible, fos el que fos, devia ser cap a casa meva i cap a la finca veïna de Can Barrau, ja que les restes arqueològiques minvaven quan més pujaves pel Turó de Cerdanyola. Donat que l'autopista havia de passar sobre gran part del jaciment i aquest era molt extens, es va realitzar l'excavació del 1991 als camps de Can Balanzó. A ella es va localitzar un cercle de pedres irregulars, que ben bé, segons el experts, podria ser d'algun tipus d'instal·lació relacionada amb una explotació agrícola del segle II a.C.

Tot seguit, varen localitzar les restes de l'assentament romà. Uns murs d'era tardo-republicanes, a banda d'uns murs que canalitzaven l'aigua del torrent i diverses estances quadrades o rectangulars, cada una d'elles amb llar de foc.

Finalment, es varen trobar restes de mitjans del segle I d.C. corresponents a un tercer període d'ocupació del que va començar sent aquest poblat iber. 

(foto del 1991)

A la foto superior, podem veure part de l'estructura d'un dels hàbitats romans, que és tot el que hi ha fotografiat. Perdoneu, però les fotos són de l'any 1991, les restes romanes són les més evidents i jo no vaig fer les fotos, de fet, no tenia ni idea de què acabaria entusiasmant-me per aquest món, la prehistòria.

El poblat es va remodelar i modernitzar amb el pas del temps, a l'estil romà i així va perdurar en el temps.

 (fotos del 1991) 

A les fotos superiors, es pot veure el diferent gruix de les parets romanes, les més primes són d'era alto-imperial, vers el segle I a.C.

Dels materials arqueològics, part dels quals jo vaig netejar, es documenten a l'informe d'excavació un total de 62137 restes de ceràmica i àmfores d'era ibera, i moltes altres itàliques, púnico-ebussitanes, ceràmica grisa de la costa catalana, també de fenício-púnica i molts altres estils ceràmics més, donat el comerç existent a l'era romana. Aquest fet otorga a Can Balanzó el privilegi de ser el jaciment rural més important d'època iberoromana de tota Catalunya.

Aquest és l'estat actual del jaciment. Ja us deia jo que no val la pena anar-hi, com a molt us podeu emportar una mossegada de la Darwin i la Newton, les dues pastors alemanys que campen per la finca amb total llibertat.


Però si voleu fer una ullada des de fora, us podeu apropar a l'antic jaciment, per un camí que va paral·lel a la C-32, que surt des del túnel que creua l'autopista, tot anat pel camí sorrenc que uneix Mataró i Argentona. És fàcil de localitzar, just a sota del dipòsit d'aigua que veurem pujant pel camí, a la nostra dreta.


Coordenades:

Poblat de Can Balanzó: UTM(ETRS89): 31T, 451500, 4599700

dimarts, 28 de febrer de 2017

Menhir a Botarell

Avui, farem la visita més ràpida de tot el blog per visitar el menhir més meridional de Catalunya. Aquest es troba a les terres tarragonines del Baix Camp, concretament a un petit poble anomenat Botarell.

A Tarragona, hi ha pocs dòlmens i menhirs, però, "curiosament", sí que s'hi han trobat diversos poblats Ibers, inscultures i pintures... No som experts, però segons el nostre criteri deu tenir molt a veure la invasió romana i la construcció de la ciutat de Tarraco.

Bé, per arribar al menhir d'avui, deixem l'A-7 per la sortida 1143, prenent la T-312 cap a Montbrió del Camp. Travessem el poble sense deixar la carretera fins a trobar-nos amb una rotonda, a la que agafarem la primera sortida, tot prenent la T-320. Aquesta és la que ens portarà, en uns 1200 metres, al menhir de La Pedra Fita, que queda a la part esquerra de la carretera, situat al cim d'un monticle metàl·lic que l'hi han fet recentment.


Ens trobem davant d'un monòlit de granit de 2.72 metres de longitud, 55 centímetres d'ample i 35 de gruix, i amb un pes aproximat de 1500 quilograms. Aquest menhir fou trencat als volts dels anys 50, i restaurat el 2004 per Judit Birosta i Carolina Jorcano, sota la coordinació d'Àngels Jorba, d'aquí les franges que es veuen ajuntant els dos rocs.

En aquest preciós menhir, podem avistar fàcilment unes quantes de les 10 cassoletes que té a la seva part inferior davantera (algunes queden cobertes pel monticle), 1 al bell mig en la posterior, i 3 creus gregues a la part superior davantera. 

Al poble de Botarell, també es van trobar restes de dos hàbitats d'era prehistòrica, extraient de sendes excavacions restes de sílex i fragments de ceràmiques, de les quals no disposo de datació, no com del gran roc, al que se li suposa una antiguitat de cap el quart o tercer mil·lenni a.C., això vol dir que és d'era neolítica o bé calcolítica.


Coordenades:

Menhir de La Pedra Fita: UTM(ETRS89): 31T, 331449, 4555590